Amb la muntanya, l'alliberament

AINA eixampla els braços amb un gest immens de benvinguda. Els infants i els joves d’Andorra senten dins del cor oprimit pel confinament i altres virus com el seu esperit s’esponja en un sospir de llibertat. La llibertat de la natura. La llibertat de la muntanya.

Obrim la casa i parem les tendes ja que ambdues seran la nostra llar durant tot l’estiu composta de fulards tricolors i de vents policromats. A la nit, AINA abriga la nostra amistat i empara el nostre descans. Acollits amb estimació del personal de la casa, compartirem les enriquidores vivències, i el regal generós de la muntanya andorrana.

La primera nit de cada torn de colònies els ainistes s’apleguen al voltant del foc i sota els estels, celebren l’encontre amb cants i llegendes: “Les flames pugen, les veus s’eleven, els cors s’enlairen prop del cel...” Senten com la seva amistat s’allibera. Monitors i mainada ens veiem més oberts, més confiats, més disposats a acollir la flama humil, inquieta i lluminosa, que assenyala sempre amunt, que escalfa i uneix en nosaltres l’afany d’un noble esforç per conquerir demà la muntanya. El proper objectiu és el pic de l’Estanyó (2.913 metres), cim gegant capçalera de les Valls del Riu i de Sorteny, sabedors que ens esperen les dificultats. Però la muntanya si bé és exigent, és també agraïda. L’aigua que baixa per la Vall del Riu amb la seva remor ens assenyala el camí. Com n’és de diferent la remor de la muntanya de la remor dels virus de les societats consumistes que ens crispen i desintegren la pau del cor!

La muntanya no és cap joguina, ens acull a grans alçades, però cal respectar-ne els camins. Cal fer parades a l’Armiana, a la Borda de Mora, al refugi de la Vall del Riu per poder discernir el camí a seguir i contemplar el camí recorregut que ofrena un nou paisatge i una nova experiència.

Allà a dalt, el cim de l’Estanyó, els ulls ja hi són i el cor ja ha arribat també. El cos és més feixuc, però també hi arribarà. La muntanya és esquerpa i tendra, però la duresa de l’esforç i la dolcesa de la cordialitat són l’energia per al camí que junts anirem fent i del qual formen part les dificultats i els riscs; sabedors que: “Qui no accepta els riscs no pot parlar d’èxits.”

Quan a causa de l’altitud hem deixat avall tota la vegetació, quan ja no pensàvem trobar altra cosa que rocams eixuts, apareixen els llacs de la Vall del Riu, el més profund de tots els llacs andorrans. La seva aparició és una salutació tan delicada com el somriure d’un guerrer fatigat per la lluita.

Hem d’anar endavant. El camí és llarg, dret, pedregós, però el cim a cada passa ens esperona amb més força. Encara no hi hem arribat, però ja som a la carena final i darrere persistirà el camí que ja hem fet. El passat quan l’hem enfrontat lluitant roman present i ens és plataforma per fer reeixir el futur.

“Més lluny! Hem d’anar més lluny!” Cantem. El meu esforç obre camí per al company que s’endarrereix. Som vora el segon pic més alt d’Andorra; cal no cedir davant les darreres dificultats: carena estreta, pedres punxegudes, un vent desequilibrant... Però hi ha els amics, el camí fet, l’ideal assenyalat i ja som al pic. L’arribada és esclatant com la de l’atleta esgotat i victoriós. La muntanya és gran però més ho són els infants i joves que la coronen envoltats d’immensitat. Al cor, joia, immensitat i joia, una mateixa presencia al nostre voltant: l’Esperit de Déu Creador! Enllaçant braços i mans cantem: “La muntanya venerada / a mi em té el cor robat...” La fatiga noble i reeixida, el descans merescut és sempre fecund, refà les forces i estimula els afanys.

L’experiència ha estat forta, interessant, bonica, n’estem contents i feliços quan fem el retorn pel camí de la Vall del Riu. Vora el camí, prop del refugi trobem una font i ens aturem ja que no és una aigua qualsevol, aquesta aigua, puig que ha sorgit i ha brollat de la nostra amistat, de l’endinsament a la natura i de l’esforç compartit. És pel fet de caminar junts que ens saluden la font, la roca, les flors i els ocells. Plens de l’austeritat del cim més exigent, ara la muntanya agraïda ens regala la dolcesa de la Vall.

Reunits en la pau del vespre, sentim prop nostre la serralada invisible, el cel estrellat, ens hem transfigurats amb el nostre Tabor. La muntanya ens ha captivat, beneït, però és aquest un captivament que ens allibera i que ens fa descobrir com n’és de fecund l’esforç en el silenci.

La muntanya ens convida a ser senzills, senzillesa neta, humil, bonica com les flors de tots els colors del jardí de la Vall del Riu. Ens ensenya a ser oberts, a estar disponibles sense demanar res a canvi. Se’ns mostra atraient, però no egoista. Ens ensenya a ser soferts, generosos, forts, acollidors i ens mena a compartir. La muntanya andorrana ens invita a la lluita i a la contemplació. En la trobada amb la natura rebem el reflex de la Llum Meritxel·liana que ens il·lumina la vida i el camí mentre ens omple el cor d’agraïment i esperança, dictant-nos les paraules que ens ajudaran a escriure amb amorosa lletra les nostres vides. La meva Confident deixà “Natzaret per pujar a la Judea...”