En terra andorrana

Recordareu les imatges de la gent de la comarca del Baix Llobregat vistes per televisió els primers dies de poder tornar a sortir al carrer a fer esport o a passejar, després del tancament forçat a casa de la majoria de ciutadans. Anaven en bicicleta, a peu o corrent, i en arribar a la línia invisible del terme municipal de l’Hospitalet de Llobregat o de Barcelona es trobaven amb la patrulla de la policia municipal que obligava a girar cua i no traspassar la frontera, això en el millor del casos, perquè alguns controls es van fer un centenar de metres dins del terme municipal envaït, i a més d’un li va caure una multa per haver-hi entrat. I ja em direu com la gent de Sant Just Desvern, d’Esplugues, de Cornellà o del Prat sabien si ultrapassaven la frontera amb els municipis veïns de l’Hospitalet i Barcelona a l’hora de sortir a estirar les cames i a respirar una mica a l’aire lliure després de la reclusió domèstica obligada per l’alarma sanitària. D’aquelles experiències matutines d’arribar als confins municipals i haver de desfer camí, n’han resultat una sèrie d’iniciatives dels municipis que conformen l’àrea metropolitana de Barcelona per senyalitzar degudament i vistosa allà on comencen, cas que s’hi arribi, o allà on acaben, cas que se’n surti. Així la gent sabrà que està en terra pròpia, que entra o surt del seu terme, encara que sigui un continu de carrer o d’avinguda amb edificis a banda i banda. Creixerà, així, el sentiment de pertinença, massa vegades perdut en el marasme urbanístic solcat de carreteres per totes bandes o endormiscat davant d’un paisatge quotidià amb tant soroll i moviment que les ganes de tornar a casa o anar a escampar la boira en espais més oberts i tranquils passen per davant de qualsevol acció de militància territorial. Ahir Espanya va obrir la frontera amb Andorra per als andorrans, permetent entrar i circular per la regió sanitària de l’Alt Pirineu i Aran. I ho va fer només per als andorrans, perquè els espanyols no podran pujar a Andorra fins que s’acabi l’estat d’alarma el dia 22 de juny, just la vigília de Sant Joan, que serà el Sant Joan més esperat de molts anys i amb unes vendes de coques i de moscatell mai vistes. Suposem que Espanya ha volgut tenir una deferència cap al bon veí Principat d’Andorra i ha obert l’estolador perquè puguin circular cap a la catalana terra, això sí, sense sortir dels límits de les comarques del Pirineu, amb extrems a Cerdanya, a la Vall d’Aran, a Josa de Cadí, a Bassella, al Montsec i a la Noguera Ribagorçana. Res de moment, encara que sigui per pocs dies, d’anar a veure el mar a Salou o a Coma-ruga, això serà també per Sant Joan. Si no és que algun espavilat tira de dret cap a Ponts i cap a Tàrrega i s’aventura a arribar a la Costa Daurada amb el neguit d’arribar-hi ni que sigui saltant-se lleis, normes i protocols. D’aquests espavilats, algun ho ha degut posar en pràctica això de baixar a passar el cap de setmana al mar, perquè quan encara no es podia ni circular entre municipis, un divendres es van veure dos cotxes amb matrícula andorrana enfilant la carretera de Tàrrega a Montblanc carregats de bicicletes com si anessin de vacances. L’amic targarí que m’ho va dir, no sap si la policia o la guàrdia civil els va caçar, però us asseguro que d’algun lloc devien sortir els dos cotxes amb matrícula d’Andorra que circulaven solitaris a primera hora de la tarda d’un divendres d’estricte tancament a casa en direcció la costa. De la mateixa manera que arribar a un indret que ens és agradable a la vista i als sentits ens provoca una satisfacció emocional i en activa dins nostre el record i alhora ens reconforta, hi ha molta gent que arriba a Andorra i només entrar nota el repunt anímic, obrint-se-li un panorama fet d’una rica amalgama d’imatges i de vivències passades, o de curiositat i expectació si és la primera vegada que entra per la frontera del Runer, la primera vegada que llegeix: “Esteu en terra andorrana. Benvinguts. Unió pro-turisme de Laurèdia.” Benvinguda, per cert, que quedaria ben bé i donaria un altre aire més enllà del purament comercial si hi hagués un rètol semblant al Pas de la Casa entrant des de França, sigui per la carretera o pel desviament del túnel, que ara després del benvingut de l’empresa concessionària del túnel d’Envalira, escrit en quatre idiomes, el primer rètol que trobes és el de les tarifes per passar-hi. Després de veure des de la finestra de casa com és el món mig parat, segurament ens agradarà copsar els indrets per on circularem amb els ulls més oberts i amb els sentits més vius. Que ser en terra andorrana suposi un afegit positiu tant per a la gent que hi viu com per a qui visita aquest país antic de segles i modern en el dia a dia. L’eslògan Cuida el país i cuidaràs el turisme l’hauríem de tenir entre cella i cella més present que mai.