L'espectre de Fiter i Rossell

En un passatge de la “llarga carta” que Antoni Morell adreça a Fiter i Rossell (De la Governança d’un país. Anem Editors 2019), pregunta –al destinatari– si el persegueix “com una mena de fantasma”.

No era l’únic que tenia aquesta sensació; en el meu cas, aquesta persecució fantasmal va començar cap a l’any 1985; el Consell havia decidit que era hora d’acostar el manuscrit d’Antoni Fiter al vell invent de Gutenberg. L’aleshores esposa meva, Maria Geli Capdevila, s’havia incorporat al grup que, impulsat per Toni Morell i dirigit per Lídia Armengol, treballava en la transcripció del “bouquin”.

A mi em semblava que la ingent tasca que tenien davant era similar a la del personatge borgià Pierre Menard escrivint el Quixot. A l’època, les eines de tractament automàtic de documents i de reconeixement de text eren desconegudes i els set copistes treballaven a mà sobre reproduccions del manuscrit de l’Arxiu de les Set Claus.

Les xerrades amb els transcriptors, a les quals assistia com a “consort”, voltaven sobre el context en el qual Fiter i Rossell va complir l’encàrrec del comú general i la distància –o proximitat– ideològica del Manual Digest d’autors i obres de les dècades centrals del segle XVIII.

Jo, profà en la matèria, escoltava i intentava situar-me en els debats sobre el pensament barroc, la Il·lustració i els Borbons. La meva vida professional, en aquell moment, estava ocupada en qüestions que suscitaven poca passió als humanistes amb els quals compartia taula; des del primer moment vaig mantenir ferma la meva renúncia a infiltrar en aquelles converses la meva “realitat paral·lela”, bàsicament constituïda d’esquí, d’instal·lacions de neu artificial i d’altres ginys mecànics.

Conforme avançava el seu treball, m’anava apercebent que fins i tot per a la selecció de alternatives tecnològiques de la neu artificial o dels telecadires em podia ser profitosa alguna de les Màximes, per exemple: “Examinar los negocios, y cosas de espacio tant, quese puga.” Així, abans de proposar solucions als administradors de la societat en la qual treballava, anava a visitar fàbriques a Lyon, Grenoble o a Bregenz i Wolfurt. Un cop “determinada amb sanchs fredes (com solem dir) executarlas amb prestesa, en aver-hi conjuntura”.

El que no arribava a entendre era per què aquest llibre mai no s’havia imprès. Ells m’explicaven que el Manual Digest havia estat escrit “tan solament per los naturals de las Valls mos patricios, y per son profit” segons la voluntat del Consell General.

Jo preguntava: Per què es vol imprimir ara? La invariable resposta era: “S’imprimeix per a contribuir al coneixement de la història del nostre país i facilitar la divulgació dels nostres usos i costums.” Jo insistia: Per què no abans? Cap resposta, pilotes fora.

Als anys 84-85, la febrada de la reforma de les institucions havia baixat molt; els resultats dels dos referèndums “consultius” havien refredat els ànims; amb la “reformeta” reduïda a la creació de la setena parròquia i del Consell Executiu. La “necessitat imperiosa de procedir a una readaptació de les institucions andorranes a les circumstàncies dels nostres temps” de la qual parlava la carta del síndic Reig als Coprínceps, havia quedat en stand-by; el poder dels mateixos (i dels veguers) es mantenia intacte i creixia “el desequilibri entre la vida real andorrana i el seu ordenament juridicoinstitucional”.

En aquelles converses amb la Lídia, la Maria i el Toni, les poques vegades que jo badava boca els deia que a mi m’interessava més contextualitzar el “present-present” en el qual s’anava a imprimir el Manual Digest, que elucubrar si Antoni Fiter i Rosell era un dels darrers pensadors barrocs o un precursor il·lustrat.

I el present era que, per segona vegada a la història, teníem simultàniament a banda i banda dels Pirineus governs d’esquerres; el govern de Pierre Mauroy (fins i tot amb ministres comunistes!) que implanta la jubilació als 60 anys, la jornada laboral de 35 hores i 5 setmanes de vacances. Ja amb Giscard s’havia aprovat la llei IGV de Simone Veil. Coses per tremolar! I a Espanya les reformes de Felipe González, més moderades, tampoc no eren assimilables pels nostres estaments dominants.

En aquest context, algunes ments preclares veuen que el Manual Digest, que havia estat útil “fora del ulls de tot lo món”, podia tenir una segona vida simbòlica, posant-lo a l’abast dels caps de casa. Convertir una compilació de 1748 en un “relat prêt-à-porter” de replegament cap a les essències andorranes, era LA bona –i barata– pensada per aconseguir que els andorrans renunciessin definitivament als coquetejos (frustrats) amb les il·lusions forassenyades de la modernitat dels darrers dos segles i mig.

Anys després vaig llegir un treball de Susanna Vela que parlava d’un altre intent d’impressió del Digest; el Consell General, l’abril de 1936 va començar a fer les gestions per imprimir el Manual Digest. Ves per on! La casualitat (?) fa que també aquells dies, a les dos bandes dels Pirineus, les esquerres estaven al govern: Leon Blum era el cap de Govern de la República francesa i a Espanya, les eleccions de febrer havien donat el govern al Frente Popular presidit per Manuel Azaña.

En la presentació del catàleg de l’exposició commemorativa del 250è aniversari del Manual Digest, Marc Forné escrivia que, quan en 1978 va veure el manuscrit original en mans del Copríncep Giscard, “em va semblar que es començava a tancar tot un cicle de la història d’Andorra”. Malauradament es va equivocar; el nostre cicle històric reprodueix la trama “gatoparda”: tot canvia per a seguir tal com estava, l’espectre de Fiter i Rossell ens continua assetjant per ancorar-nos “en uns valors permanents”... els d’abans de 1748.