Poemes i mots per Andorra

“Andorra vous invite, de n’importe quelle nationalité que vous soyiez; c’est un livre ouvert à tous, dont chaque page illustre un fragment de son histoire qui s’inscrit dans un cadre lumineux où flamboient tous les tons de la palette. Son relief, ses couleurs et ses perfums en font un tout petit coin du monde, empreint de charme et de poesie.” Amb aquest colofó poètic, la periodista de viatges belga Clara Vanderbeke acabava d’escriure a Ordino el llibre que titularia Au pays des Vallées d’Andorre. Era el 19 de juny del 1961, ahir va fer, doncs, cinquanta-nou anys. Sortiria a la llum publicat per l’Editorial Casal i Vall el 1963, amb edicions en francès, català i castellà, i prefaci de l’advocat Antoni Forné, atent sempre a qualsevol besllum de cultura i de mostres de civilitat que arribessin a Andorra. El llibre és un d’aquells regals oferts pel pas del temps, retrobats com aigua fresca i corrent cada vegada que obrim l’estolador i ens amarem de bona saó amb la seva lectura. Dècades després, quan fa ja mig segle llarg dels mots escrits en l’estada de Clara Vanderbeke a Andorra, notem la importància d’accions i actituds obrades en aquest cas pels germans Casal i Vall, tingudes com a formadores –amb ben caixats fonaments i fermes bastides aixecades– de la part social de la cultura, sense la qual cap societat no pot respirar i ni es mou i ni avança.

Un altre llibre ens porta avui dissabte poesia escrita fa anys, de quan “la calma que s’hi respira i la simplicitat de la vida andorrana”, en paraules d’Antoni Forné, agombolaven ànimes i esperits i els donaven recer i pau. Vint anys més tard del sojorn de Vanderbeke, el comú d’Andorra la Vella editava l’any 1981, en temps del cònsol Joan Samarra, el llibre recopilatori Poemes per Andorra, un aplec de poesia de 44 plomes radicades al país o amb prou vincles per ser-hi comptades. Plomes ja traspassades o altres que per edat, però ja ben poques, encara volen pels cels andorrans. La portada del llibre és una airosa aquarel·la de la Carme Mas, ulls i veu encara i per sempre recordada. I la tria de poemes, tal com llegim al pròleg: “constitueix un formós pomell de flors que us oferim amb molt de goig a fi que us extasieu aspirant la fina sentor que exhala i, així pugueu omplir el vostre esperit amb l’exquisida essència que en desprèn. Poemes per Andorra és un brescat que destil·la, gota a gota, en cada vers, la dolça mel que es cria al rusc de les ànimes pures.”

De gotes de rosada, de pluja o de les ajuntades en fonts, rierols i rius, heus aquí una breu per espai i acotada mostra, espigolada en saltirons alfabètics. Enceta, com un apòstol, l’Esteve Albert: “Si he pujat a la més alta torre/ dels meus antics delers,/ és perquè estimo Andorra/ pel que serà, pel que era i fins pel que és./ Jo no sé pas què em furga dins l’entranya:/ no sé segur ni on vaig ni d’on vinc,/ jo només sé que em crida la muntanya/ i que cap so m’alegra com el dring/ dels trucs i dels tivells (de les esquelles/ que entre els grans pics van escampant el so)./ A mi m’agrada veure les estrelles/ al peu d’una cabana de pastor.” Segueix Josep Alemany, qui aixecà a Santa Coloma la coneguda després com la Casa dels Russos. “El cant del Valira. Etern com els déus,/ nascut entre neus,/ que els pics abrillanten,/ el geni andorrà,/ botant cap al pla,/ porto a les entranyes.” Ara l’Àngel Blanc i la grandalla: “Grandalla andorrana de port delicat/ que neixes al prat/ i vora el camí./.../Blanca com la neu/ gronxant-te amb el vent,/ d’un vaivé escaient/ i riure molt fi.” I finor i tremp alhora del pare Ambròs Caralt, monjo de Montserrat sardanejant al solell d’Engordany: “Andorra bonica,/ jardí del Pirineu,/ a amor ens convida/ la teva flor de neu./ Deixeu-me una mica/ fruir del meu anhel;/ sentir el cor d’una amiga/ que és llum, és neu i es cel.” I el Josep Enric Dallerès, paraula, obra i pensament: “Repicaran esquelles/ roses novelles/ brotaran/ demà. Avui/ les esquelles/ s’han de forjar,/ les roses/ s’han de plantar.” I la Marta Déu. Encara et sento la veu i cant Marta!, en ofrena al Miquel Martí i Pol aquell abril de 1982 a les Escaldes. “I en passar per la frontera,/ encara es nota primavera./ La claror per qui l’espera/ encara ara es fa notar./ La il·lusió emprèn la drecera/ per aquell qui ve al darrera,/ i la Vall que s’apropera/ ja l’invita a benestar!” I els germans mossèn Armengol i mossèn Joan Duró Moles, de Cal Colltort de Sant Julià, el primer oda al Copríncep Benlloch: “De les Escaldes l’aigua bullenta/ no és tan ardenta com nostre cor,/ qu’ab viva flama en Benlloch ama/ son més insigne benefactor.” I el segon oda a la bandera andorrana: “Aixequem-la ben enlaire, apinyats com bons germans,/ ben desplegada a tot aire, que la vegin xics i grans:/ els qui son del nostre poble i els qui son de més enllà,/ que una altra més bella i noble, germans meus, no es pot donar./ I Andorra, pobre i xica, si ho és no ho serà tant.” I el Sícoris, el Rossend Marsol, sempre a pit i a doll!: “L’aigua del Valira canta,/ quan el sol ja ens ha deixat,/ una cançó d’esperança,/ que se’ns puja fins al cap.../ La cançó només l’entenen/ els qui pateixen d’esperit,/ aquells qui no dormen, vetllen,/ aquells qui busquen i cerquen/ respostes a l’infinit.” I ara ens elevem amb l’Antoni Massoni a Meritxell: “D’herbes tendres i oloroses,/ de les que es crien pel bosc,/ amarades de rosada/ i del cant dels rossinyols;/ jo voldria, Verge Santa,/ oferir-vos-en un pom/ que a l’ensems, fos presentalla/ de la meva ànima i cor.”

Per acabar farem el vermut amb l’Antoni Morell. Escrivia, el 1980, un parell de poemes llargs. Passava el forrellat al recambró i s’entotsolava, per mi massa farragós, tirant a Yevtushenko. Agafem-li’n un altre més curt, més conegut i nítid, titulat L’eixartell: “Voldria agafar l’eixartell/ i cavar de nou el meu país./ Enjovar el bous,/ escopinar les mans,/ foradar el solc,/ engendrar novament el meu país./ Voldria agafar l’eixartell/ i cavar de nou el meu país.”