La tribuna
En memòria de Miquel Mandicó Casal
Que tinguem tots un bon record del Miquelet i que descansi en pau
En memòria del Miquel Mandicó Casal, de Casa Xicos de Prats, que ens va deixar el 15 de juny a l’edat de 74 anys.
Voldria recordar unes quantes memòries del Miquelet, veí de casa nostra, de cal Puigcernal. Era tres anys més jove que jo, però al poble de Prats, com que érem quatre canalles, el Miquelet, l’Adelina, el Peret i jo, gairebé tots fills únics i de la mateixa edat, vam passar la infància junts. Jugant pels carrers a la cluc, a pilota, anant d’una casa a l’altra, etcètera. Anàvem a l’escola francesa de Canillo junts, a peu, perquè no hi havia carretera. A l’hivern amb la neu, la borrufa i el fred. Els nostres pares havien de fer rota per poder passar. El Miquelet era el més intrèpid de tots. No li feia por cap perill i la seva mare sempre li estava corrent darrere, però era un company i ens ajudava quan teníem alguna dificultat.
Van passar els anys, jo vaig marxar a estudiar a França i ell va anar a prendre un ofici a Barcelona. Després va anar a treballar a França. L’any 1975 va entrar al cos de policia i va ser el primer comandament de policia al Pas de la Casa durant 17 anys. També va ser el primer guia caní d’ordre. Quan era policia, era una persona recta però respectuosa i sempre va fer mantenir l’ordre.
Més tard, va estar uns anys com a conseller de comú de Canillo vetllant pel benestar de la parròquia i dels seus ciutadans.
Cal dir també que tot el seu camí no va ser pas de rosa, com tampoc ho va ser un oncle del seu pare, en Pere Mandicó, que va ser deportat als camps nazis durant la Segona Guerra Mundial. Ell va poder tornar al cap d’uns anys però tants d’altres hi van morir. El Jorge Cebrian en un reportatge fa uns anys explica aquest trist episodi.
En jubilar-se va tornar a Prats a fer de pagès. Tenia vaques, feia tabac i altres cultius. Els últims 14 anys de la seva vida els va passar ben acompanyat i cuidat, però desgraciadament la malaltia va ser més forta i després de set mesos ens va deixar amb molta pena i tristesa. Has deixat un gran buit al petit poble de Prats i tots et trobarem molt a faltar.
Per acabar, volia agrair a la policia que al funeral del dia 16 de juny li va retre els grans honors que es mereixia. Moltes gràcies a aquest cos. I finalment, un agraïment a tota la família, companys i amics que l’han acompanyat en el seu comiat. Que tinguem tots un bon record del Miquelet i que descansi en pau.