Volem viure (conte d'estiu)

Tres germanes bessones, la Teresa, l’Anna i la Roser, eren activistes feministes. Pretenien alliberar-se de la pressió superprotectora dels pares i de l’àvia. Estaven convençudes del seu rol d’activistes i lluitaven per la igualtat de drets home-dona. Demanaven sempre la paraula, en pro de la igualtat de la dona. Deien: “Exigim que a les llistes electorals hi hagi paritat entre homes i dones. Que la dona cobri, per una mateixa feina, igual que l’home. Prou de dones objecte per vendre més automòbils de luxe... Volem viure! i per això reivindiquem la llibertat per a tothom.”

El coronavirus arriba a Andorra i amb ell, el confinament: Queda’t a casa. Les tres bessones quedaren enclaustrades entre les quatre parets de la seva habitació. Gràcies a la tecnologia mantenien el contacte amb les companyes del moviment. Allò bo d’elles era que tenien una agenda en què transcrivien cada dia el seu estat d’ànim i també les seves reivindicacions: “No podem deixar al carrer les dones de fer feines, les temporeres de la neu sense papers. No n’hi ha prou d’aplaudir cada tarda, a les vuit, la bona feina de les infermeres; allò que cal és pagar el salari que ben bé es guanyen amb el seu treball; que és un sou que tenen ben suat!” I juntament amb aquestes reivindicacions i amb el neguit i desig de lluitar per la igualtat i la justícia, les movia un gran anhel : la llibertat, Voler viure. Ser felices per elles mateixes, sense lligams de ningú. Per això, el confinament feu bullir, fins a cent graus, el seu Volem viure.

Les tres bessones digueren a la mare: “Aquest estiu no volem anar al campament d’AINA! Volem desenvolupar la nostra llibertat. Volem Viure!”

–“Voleu viure?” Els digué la bona mare. “Si als campaments d’AINA teniu la vostra tenda, la natura més verge, les travesses de muntanya, els cants, les vetllades entorn del foc de camp on parleu de tot el que us passa pel cap, els amics...”

–“És veritat!” Respongueren a una veu les tres bessones. “Però, volem l’aventura de viure lliures més per ser més felices.”

El 2 de juliol, primer dia de vacances, les bessones, amb la motxilla a l’esquena i després de donar una abraçada a la mare que deixaren amb llàgrimes als ulls, encetaren la seva etapa de rodamon a la recerca del Viure feliç i lliure.

La primera etapa del campament itinerant fou a les terres de la Noguera, de les quals mossèn Ramon els n’havia contat tantes belleses. Acamparen als marges del pantà de Sant Llorenç de Montgai. Un paratge idíl·lic: les aigües de la Noguera Pallaresa, camps d’arbres fruiters, parades de blat a punt de recol·lectar, pagesos senzills, oberts, xerraires, feliços.

El pagès que les acollí cantava mentre feia les voreres del camp de blat per passar-hi la recol·lectora. Les noies, admirades que el pagès cantés sota aquell sol de justícia, se li acostaren i li confiaren:

–“Bon pagès, nosaltres volem viure felices com vostè!”

El pagès somrigué. Les mirà de dalt a baix. Agafà un grapat d’espigues, rosses com la cabellera del Petit Príncep, i els confià:

–“Mireu que precioses són aquestes espigues!”

Seguidament desgranà dues de les espigues, els mostrà el grapat de grans de blat i els el donà, tot dient:

–“Per aconseguir tota la formosor que conté aquesta parada d’espigues ha calgut que aquestes llavors, grans de blat, fossin sembrades, colgades i mortes. Vosaltres us penseu que la felicitat es troba sent lliures fent el que cada moment us ve de gust i en teniu ganes. No és així, per viure feliç s’ha de morir abans, com les llavors colgades a terra. S’ha de saber donar, sense esperar res a canvi. Heu d’aprendre a morir per viure. Una vida és viscuda quan és donada.”

Les noies quedaren desconcertades. El bon pagès els somrigué de nou i els aconsellà:

–“Noies, deixeu la tenda plantada. Agafeu la carretera cap a Gerp i a Balaguer. A sis quilòmetres trobareu el santuari del Sant Crist. Pregunteu per mossèn Pau. És un savi i sant sacerdot que us explicarà millor que jo què és Viure feliç”

L’endemà al matí, a la fresca, les bessones enfilaren la carretera comarcal que les portà a Balaguer. Pujaren al Sant Crist pel camí del Viacrucis. Entraren a l’església del santuari. Les acollí una germana clarissa:

–“Seieu aquí i reseu un pare nostre al Sant Crist mentre vaig a avisar mossèn Pau.”

Arriba mossèn Pau amb el seu generós somriure que no el deixa mai, ni quan s’enfada. Acull les bessones preguntant pels seus pares i no pot menys que exclamar, tot recordant:

–“Oh! Si vaig ser jo qui els va casar. Tinc molt present l’emoció dels vostres avis. Ens apreciàvem molt. En què us puc servir?”

L’Anna li explicà la conversa amb el pagès. La Teresa li mostrà el grapat de grans de blat. La Roser li demanà:

–“Volem viure i viure felices, què hem de fer?”

Mossèn Pau guarda un llarg silenci. Seguidament va a la sagristia i torna amb un bol on hi ha una mica d’aigua amarga. Els explica:

–“Imaginem que això no és aigua, sinó llàgrimes de Jesús que va plorar molt quan el seu amic Llàtzer va morir.”

–“Voleu viure? ... Tingueu amistats com la de Jesús i Llàtzer i les seves germanes Maria i Marta. L’amistat no és una propietat, sinó un magnànim obrir horitzons i oferir estímul. És caminar en colla com Jesús i els apòstols. Un tot sol, com un cargol dins la closca sense obrir-se i compartir amb els altres, mai no serà feliç... Necessitem treure del cor tota la capacitat d’entrega i estimació que hi portem.”

Les bessones demanaren mullar un dit en el bol d’aigua amarga per persignar-se. Feren el compromís en no cercar tenir amics, sinó més aviat buscar ocasions per oferir amistat, que portés la felicitat a tots.

Mossèn Pau, que recordava molt bé els anys dels campaments d’AINA, els aconsellà:

–“Noies, si em voleu creure a mi, torneu a Andorra i aneu al campament Tamarros o Caina on es treballa l’art de ser amics.”

Les noies havien comprès què ha de ser ser lliure i que hom és feliç si té el cor en pau i sap donar als altres estimació.

Tant de bo! Nosaltres sapiguem també interioritzar-ho i fer-ne vida.