El somriure als ulls

Són dies difícils. Hem sortit del confinament de manera certament complicada. Encara amb molta incertesa, molts dubtes i amb un futur que no sabem on va. Desitgem que s’acabi aquest malson, però algunes dades ens obliguen a ser molt prudents.

Per regla general, la gent no està de gaire bon humor; els dies de tancament passen factura a famílies que han estat juntes. Hi ha petites explosions de temperament; emocions a flor de pell. Conviure en espais tancats durant tants dies no resulta gens fàcil i a vegades les desavinences surten quan ja ha passat el pitjor.

Al carrer i a les botigues la vida ha tornat de manera també estranya. Hi ha gent per tot. Hi ha gent que creu en teories conspiratòries i que no es preocupa de mantenir les mínimes distàncies en espais tancats, i de pas s’ha oblidat per què servien les mascaretes. La història de la Covid-19 no va amb ella.

Hi ha gent que va molt protegida i d’altra que compleix les recomanacions de les autoritats sanitàries.

En la meva opinió, aquest és de moment el camí: ser prudent; no abaixar la guàrdia. Intentar recuperar la normalitat, però amb precaució. Sabent quant hem perdut i quant podem perdre encara.

El problema és que la meva responsabilitat és sols meva, i quan en una aglomeració de gent em trobo persones que pensen i actuen de manera molt diferent que jo, no em queda més remei que anar-me’n. No val la pena perdre el temps intentant convèncer ningú, és una batalla perduda.

Tampoc soc paranoic. Al carrer, si no hi ha gent; no porto la mascareta; però si començo a creuar-me amb d’altra gent (en porti o no) jo em poso la meva.

Tinc la sensació que la gent està molt seriosa. Amb els que van destapats no hi ha problema. Confirmen aquesta teoria (no conspiratòria, en aquest cas) que no hi ha gaire bon humor.

Amb els que portem mascareta la situació es complica. Però sempre s’aprenen, i després de tants dies començo a descobrir el somriure als ulls, darrere d’una màscara.

Quan comences a albirar-lo és una petita delícia, perquè si ja en temps normals és difícil aconseguir algun somriure pel carrer, ara resulta molt més complicat. Però sí, també es pot somriure darrere una màscara i transmetre bones sensacions.

I és aquest somriure el que dona vida a quasi tot; abans, amb la cara destapada; ara, amb la cara tapada. Són el somriures el que et canvien el dia, l’humor i la vida.