Nous temps o temps nous (I)

Aquests darrers dies el món empresarial afirma amb certa convicció que hem d’anar cap a una diversificació de la nostra economia. L’última vegada que amb igual o més convicció que avui vaig sentir la conveniència d’anar-hi va ser a la sala del Consell General el dia 1 de juny del 1982, en el marc del preceptiu discurs d’orientació política que com a cap de Govern vaig haver de pronunciar. Davant la possible amenaça que a conseqüència de la previsible adhesió d’Espanya a l’aleshores Mercat Comú canviessin radicalment les nostres relacions comercials històriques, s’imposava imaginar solucions alternatives. A proposta del Govern el Consell va aprovar una reglamentació obrint de manera selectiva i no automàtica la possibilitat d’inversió de capital estranger a aquelles empreses que podien aportar valor afegit al nostre mercat. Adherida Espanya, no va canviar gran cosa i les nostres relacions van seguir poc més o menys com havien estat i, a conseqüència, de fet que no de dret, la llei quedà en desús. En l’eufòria preconstitucional dels anys noranta del segle passat, alguns dels discursos giraven a l’entorn de la fragilitat que suposava l’excessiva dependència de dos sectors estrella, el financer i el comercial. La solució imaginada era que una vegada assolida la Constitució calia endegar-ne d’immediat una altra igual d’intensa a la qual de manera incorrecta s’anomenava “constitució econòmica”. El punt bàsic n’era la diversificació. Desinflada l’eufòria constitucionalista el propòsit va quedar en el baúl de los recuerdos, i no va ser fins que a mitjan dècada dels anys 2000 no solament es va tornar a plantejar, sinó que es va legislar al respecte, començant un procés amb uns resultats que la ciutadania considera decebedors, no coincidents amb el que s’esperava. Just al final de les mesures urgents decretades per fer front a la pandèmia, la sola certesa que tenim és que segueix una crisi econòmica i social de gran envergadura i que la cloenda no pot ser un retorn a la normalitat al business us usual, i que obligatòriament haurem de bastir una nova normalitat assentada sobre les runes d’un model ja esgotat. De no tenir-ho ben clar toparem amb una barbaritat que ja es pot començar a intuir. No serà suficient considerar l’experiència que avui patim i seguirem patint com un desafortunat accident pensant d’alliberar-nos de les seves conseqüències negatives, i que amb uns petits retocs en el nostre engranatge podrem retornar a la manera de fer les coses com abans. És el moment d’autoplantejar-nos què ens ha fallat perquè el daltabaix ens hagi trobat completament desprevinguts? Perquè, certament, quelcom ens ha fallat. Què és allò que no hem fet prou bé? El filòsof idealista alemany Hegel va deixat escrit que “l’únic que podem aprendre de la història és que no aprendrem res de la història”. Personalment discrepo i és la meva més íntima convicció que seria desolador que no aprofitéssim aquesta altra oportunitat per no aprendre de la història. Per ajudar-nos a donar resposta a les preguntes del que ens ha fallat o no hem fet prou bé tal vegada pot ajudar-nos un exercici comparatiu de dades macroeconòmiques amb dos del microestats d’Europa, amb similars condicions geogràfiques i demogràfiques. D’acord amb el que publica l’Atles Mundial de Dades es pot bastir el següent quadre [vegeu il·lustració]. Això vol dir que en aquests darrers quaranta anys Andorra ha doblat la població en un cent per cent per assolir un PIB de la meitat respecte a Liechtenstein i menys de la meitat respecte a Mònaco, que solament han augmentat la població en 10.000 habitants. Andorra compta amb més de vuit vegades el nombre de visitants que Mònaco i més de 35 vegades els arribats a Liechtenstein. Fet que ve ha demostrar que el nostre model vigent des de fa aproximadament mig segle fonamentat en una monoeconomia turisme/comerç crea molta menys riquesa que els altres dos microestats europeus. I com no vull creure en la indolència dels meus conciutadans, he de concloure que el que ens ha fallat últimament és un model basant en el low cost. Si a Andorra ha de persistir per un temps no gaire llarg la desproporció entre valor generat i població, seria una irresponsabilitat no preveure des d’ara la possibilitat que no s’arribi a generar suficient riquesa econòmica per assegurar a la població un nivell de vida igual o similar a l’actual.