El mite de la pedra seca i la trista realitat

No fa més de cinc anys, vaig ser contactat pel ministeri d’Ordenament per facilitar l’eixamplament de la carretera de la Font d’Arans cap amunt fins al Cresp i acabant al Serrat. Com a mandatari dels terrenys propietat dels hereus de les cases Pal, Plau i Gener, vaig sol·licitar que el mur de sosteniment del sual de les finques en el vessant superior de la carretera respectés al màxim el medi ambient, amb una variant d’obra que consisteix a posar grans pedres ciclòpies, vegetació intercalada, terra per afavorir l’arrelament de plantes i flors, i d’una alçada raonable, de no més d’un metre, per minimitzar l’impacte visual. No va ser una tasca fàcil: a manca del control públic d’aquells que tenien el deure i estaven retribuïts per seguir l’obra, durant un temps hi vaig estar sol cada dia, els tècnics del Govern encarregats de l’execució no em van seguir mai, el mur es va fer amb una màquina de cadenes amb un sol operari, sense el suport de paletes o d’oficials pedrers que haurien hagut de fixar els còdols tot falcant-los amb pedra esmicolada, i al final el maquinista ja no em feia cap cas. La insistència prop del ministre del ram d’aquell moment, veí natural de Canillo, va fer que malgrat, bon grat, l’únic mur revegetat de tota la carretera sigui el d’aquest tram. Avui, un lustre després, la natura ha fet el seu treball, s’ha arborat i l’aspecte és raonablement estètic. No cal dir que l’exemple no ha estat seguit. Mai ningú me n’ha parlat ni per bé ni per mal, més aviat alguns creuen, o desitjarien, que aquelles pedres acabin caient sobre la voravia.

Demano que pareu atenció ara a aquesta fotografia (foto 1), feta des de l’Obac d’Arans mirant cap al Cresp vers l’any 1955, ja que puc identificar el carro i les cavalleries, i a començament de primavera, moment en què es bogaven els conreus. Avui ja no la podríem fer. Tota la zona, des de la borda de Pal, la primera a l’esquerra de la foto, cap amunt, ha estat destrossada salvatgement per maquinària pesant que ha arrasat parets de pedra seca, murs amb pedres que pesaven centenars de quilos i que eren un homenatge a l’enginy i a la força de qui els va construir, petites cabanes que hi eren encastades, on es guardaven els estris agrícoles i que servien d’aixopluc de les calamarsades d’estiu, i uns caminets gairebé màgics que menaven des del cap dels Crespos, just sota la canal del Crespell en direcció sud-oest cap al riu de les Canals, ja en terme d’Arans. Aquestes feixes, avui parcialment derruïdes, les coneixíem genèricament com a feixes d’en Jepolí, el nom d’una família de Llorts i del Vilar que emigraren a Beziers a començament del segle XX. Els murs que avui s’hi han bastit desafien tota l’estètica, el bon gust i l’art del bon construir. Vull suposar que tanta irresponsabilitat es deu al fet de mantenir servituds que no porten enlloc, perquè la legislació andorrana té altres mecanismes d’ocupació de terreny que no pas la construcció de murs faraònics. En paraules senzilles: hauria sigut molt més ràpid i barat adquirir els terrenys, reconstruir les feixes i respectar el paisatge.

I encara una tercera alerta: al camí de l’Obac d’Arans s’hi ha començat una obra que vull suposar que és de restitució del que se’n diu esbudells, és a dir, parts caigudes de murs de pedra vella. Aquest camí, molt ben definit en la fotografia adjunta (foto 2), presa el mateix dia i pel mateix autor que l’anterior, és el quin ara es coneix amb el pompós nom de camí dels Homes del Ferro. En realitat, i així ho certifiquen diverses persones en un document dat al Vilar de Caselles, parròquia de Canillo, el 26 d’agost del 1536, aquesta via és el pas ramader pel qual els propietaris de bestiar de la Massana tenien accés als Emprius i que, majorment, coincideixen amb l’actual domini esquiable d’Arcalís. Les parets que fins fa tres dies aguantaven dit camí i que tan bé s’aprecien a la imatge, sí que són de pedra seca, fruit del treball d’anys de bons mestres als quals, la necessitat i l’obligació, portaven a fer obres de fàbrica modèliques i que han suportat el pas de ramaderies, el tragí de bestiar de càrrega, dels camions GMC que transportaren la fusta dels boscos de les obagues d’Arans, dels tractors moderns, dels camions carregats de fem per adobar els camps de tabac... Un camí que emparenta aquests grans mestres de la pedra seca amb el darrer artesà que encara avui viu i resideix en el llogarret d’Ansalonga. Seria una pèrdua irrecuperable del patrimoni col·lectiu la destrucció d’aquestes parets o la seva reconstrucció amb pedra picada o granítica provinent d’altres valls del país. Com se sap, les valls granítiques d’Andorra conformarien la vall d’Orient, des dels Pessons fins a la morrena glaciar que hauria baixat d’Enclar, i en canvi les valls del Nord, des del pont Pla cap amunt, són de llosanca o de pedra marga calcària. L’única presència de granit o pedra picada en les valls d’Ordino i d’Arinsal, i que es feia arribar des de Santa Coloma, eren la pedra solera dels molins fariners, i la clau i les voltes de les portalades d’esglésies singulars.

Si avui els responsables del Comú d’Ordino, mal aconsellats i sota l’excusa del vistiplau de tècnics mal anomenats de medi ambient permeten la destrucció o la mala refecció del suport d’aquest camí singular, un bocí més de la nostra història s’haurà esborrat per sempre.

* Albert Pujal Trull`à, Arquitecte urbanista