Els vells camins de la sal

Quan Marc Porci Cató es mirava la muntanya de sal de Cardona per primera vegada, Anníbal ja havia travessat les terres avui en dia catalanes des de l’Ebre fins al Pirineu per encarar les seves tropes cap a Itàlia. Encara hi va trobar Cató el Vell la gratada de les hosts d’Anníbal per procurar-se sal per als cavalls i les egües que portaven a milers i per la trentena d’elefants. La gran corrua de l’exèrcit cartaginès havia passat per Solsona, ben a prop de Cardona, i no es va poder estar d’enviar un centenar d’homes amb unes quantes mules a buscar la sal que, com li havien dit els cabdills ibers del pla d’Urgell, només calia arrencar-la a cops d’escoda i carregar els trossos i marxar. Quan els romans van arribar a la colònia grega d’Empúries, a les acaballes de l’estiu del 218 aC, Anníbal, que ells pensaven que s’estaria a romancejar per les terres de l’Ilerda ibera, i li podrien plantar cara, ja havia colat el Pirineu i pujava de dret a travessar el Rodan a Avinyó. Maleint-lo, els romans no van poder fer altra cosa que tallar els passos que havia travessat, bastint cluses, i mirant de poder impedir que el seu germà Esdrúbal, ben avingut amb el rei ilerdenc Indíbil i que Anníbal havia deixat a les planes de l’Urgell per protegir-li la rereguarda, pogués donar-li suport material i humà.

Aquella “muntanya de sal pura que creix a mida que se n’extreu”, com escriuria Marc Ponci Cató més asserenat, quan ja tenia ben apamada i dominada ibèria, és la mateixa que podem veure avui en dia i és la mateixa sal que va permetre, ja a la prehistòria, el desenvolupament de la cultura neolítica a Andorra. Sal de Cardona que pujava cap al Pirineu per camins ben traçats i encara actualment visibles i en bona part transitables, puig la sal de Cardona ha estat emprada fins ben entrat el segle XX, portada amb càrregues per cavalleries i destinada a donar-la al bestiar, per suplir la manca de sals minerals de les aigües de muntanya, que en són pobres. Aquella sal de roca, de més bon extreure i portar que no pas la sal obtinguda de les fonts salades de Cambrils o de Gerri de la Sal, va permetre fa 6.000 i 7.000 anys començar a domesticar les ovelles i les cabres andorranes, perquè eren atretes i apletades gormandes com en són de llepar-la. I tenint les ovelles mansoies i fent ramat, el formatge salat amb la sal de Cardona va ser pastat i curat als orris a l’estiu. De la mateixa manera, els pernils i les cansalades dels porcs adobats amb la sal de Cardona van resultar de primera, tal com feien les comunitat neolítiques de la veïna Cerdanya, amb qui festejaven i mercadejaven anant i venint pel port de Vallcivera. Quan els romans arribaren a la joliua plana ceretana, només hagueren de fer més gran encara la cria dels porcs i el salat dels pernils, per enviar-los a Roma i fer-los famosos per la seva qualitat.

Tenim els vells camins de la sal de Cardona a punt de caramel per estudiar-los, a la vegada que hauríem d’estudiar les altres vies antigues que salvaven els estrets dels rius, això és, que no passaven a tocar de la llera sinó que anaven a buscar les collades i les carenes. De Tarraco a Andorra, no va ser fins ben entrat el segle IV o V, que des d’Organyà van començar a travessar mig engorjat de Tresponts, per dos ponts de factura romana que després van ser remuntats en època medieval, com el pont Vell i el pont del Diable. I encara haurien de passat cinc segles més perquè l’embranzida de Sant Ermengol permetés completar el pas amb la construcció del camí dels Pontarrons, relíquia i miroia dels camins medievals vora riu.

Cal un estudi detallat en els llocs i en els indrets, des de Sant Vicenç d’Enclar fins als repeus de serres de Berga, Solsona, Oliana i Balaguer, per estudiar d’una vegada per totes les vies emprades pels romans i per la gent de l’antigor. I cap a ponent, fins a Sant Bertran de Comenges i cap a llevant, més enllà de Llívia i fins a Empúries i Perpinyà, l’antiga Ruscino. Un estudi detallat en els passos i ampli en el perímetre. Ara a l’estiu, quan s’excaven a Cerdanya sota el sol, amb il·lusió i bon ritme i des de fa anys, els jaciments ceretanoromans, ho hauríem de mirar com un al·licient per incorporar Andorra en la investigació arqueològica del Pirineu més proper. Si cal, amb bones amanides d’enciam i tomata, amb sal de Cardona, per fer gola i encarrilar els estudis. La mateixa gola que sent l’Alan Ward quan remunta els segles i ens parla en les seves càpsules de l’Institut d’Estudis Andorrans de vies comercials. La mateixa gola de sal, i amb la sal de Cardona els va fer arrear costes amunt, amb què Anníbal va poder fer passar el Pirineu els foners balears, oferint-los sal que els recordava la de Mallorca i Menorca i, tot i així, fent-los anar al davant, perquè en veure el muntanyam pirinenc, es veu que se li espantaven, acostumats a la placidesa dels horitzons balears.