Rebrots i brot

Avançada la setmana, les notícies sobre l’epidèmia eren immillorables: cap cas d’infecció nova de coronavirus i resultat negatiu de la prova TMA al darrer malalt controlat. Això sembla indicar que ens trobem en territori Covid free segons la catalogació en anglès, que l’onada de contaminacions és ja història... per ara.

Els primers dies d’incubació sense manifestacions visibles, els casos sense que apareguin símptomes i els moviments a través de les fronteres obertes no ens deixen, però, lluny del mapa dels possibles rebrots, que s’han fet evidents i estesos ben a prop, a diversos indrets del Principat veí, i del Segrià han arribat fins i tot al País Basc, a Ordizia (en temps de foscor Villafranca de Oria), segons la notícia divulgada pel diari Deia.

Vol dir tot això que la prudència convida a mantenir-nos alerta, continuar amb el seguiment de la triple consigna: distància, mascareta i rentat de mans, a més d’evitar les multituds sense prendre precaucions. Les imatges de les televisions que emeten al sud del Runer, on es conjuguen aglomeracions de persones i estadístiques de noves contaminacions disperses no ens haurien de fer por, però si un respecte congruent.

El brot que ara agafa de ple mig món o més és el de les dificultats econòmiques, que en alguns casos arriba a desembocar en la pobresa extrema, o gairebé, de persones i famílies. Aquests dies passats el Diari ha recollit les mostres gràfiques amb contenidors remenats a la recerca de queviures o roba.

És una imatge colpidora, un cop de puny a l’habitual sensació de benestar general de la nostra societat. Com deia l’analista ninotaire amb les seves planellades, hi ha els qui no voldrien veure mai més quelcom de semblant i els qui voldrien que no es veiés. Perquè juntament amb la bona imatge internacional de seguretat pública hem conegut també repressió de manifestacions públiques de la necessitat, de captaires i fons i tot episodis antics com la detenció i expulsió de les noies letones que tocaven violins i recollien diners.

Els pobres, els necessitats, han existit sempre i també aquí, potser pocs, però una persona de sola en aquesta situació ja és massa. Ara, l’altra pandèmia s’estén arreu, s’amplien els anomenats “quarts mons”, envoltats de gent benestant que els evita, que no voldria o no vol veure’ls.

I tanmateix és igualment certa la ben guanyada fama de solidaris de la ciutadania andorrana, individualment, i des de les institucions. Creu Roja, Caritas, Unicef, les àrees de social dels comuns i fins i tot grups espontanis de particulars assisteixen des de gairebé sempre els qui ho necessiten.

El problema afegit és que no tots els afectats coneixen on poden atendre’ls. A més d’alguns que ho saben però es veuen allunyats per una injustificada sensació de vergonya.

Entre el testimoni que podíem llegir dijous a la pàgina tres, inquietant per a molts i rebutjat per no tants dels que no ho voldrien veure, hi havia un apartat on s’explicava que voluntaris de la mateixa Creu Roja es disposaven a recórrer part de diverses parròquies per informar els i les que vegin amb senyals de necessitats, per aspecte o per activitat, d’on poden trobar ajut. És un gest que marca l’excel·lència en la solidaritat activa, per evitar que n’hi hagi de forçats a cercar la supervivència entre escombraries.