El 'cash' torna a ser el rei

S’ha acabat l’eufòria econòmica i semblaria que haurem de pagar els excessos de les últimes dècades. No sabem quin serà el grau de les dificultats que haurem de superar en els pròxims dos anys. Per això m’agradaria compartir la meva visió sobre alguns reptes que ens esperen.

Fa uns dies vaig poder participar en un debat amb alts directius de multinacionals espanyoles. La primera pregunta va ser quins sentiments havien viscut durant aquest període d’emergència sanitària. Tots van contestar que molt orgull per com els seus equips s’havien comportat. També van comentar que se sentien privilegiats per estar vivint en segones residències on gaudien dels seus ben merescuts jardins i pertinences. Personalment, em va sorprendre que cap no parlés de responsabilitat. La gran responsabilitat que hauran d’assumir de decidir qui es queda i qui s’acomiada.

Davant d’una demanda deprimida sobretot en béns no essencials, les empreses tenen grans incentius per conservar bons nivells de tresoreria. Objectiu que es pot assolir de diverses formes, reduint el dividend, parant o venen inversions no estratègiques i, i no crec que se li escapi a ningú, reduint els costos operatius. Ens enfrontem a una ondada d’acomiadaments formidable, s’han destruït més de 25 milions de llocs de treball als Estats Units, alguns analistes preveuen ràtios d’atur per sobre del 15%.

Els guanyadors, és a dir, donada la situació, els que menys perdran segons els analistes financers són els negocis de béns essencials, la indústria essencial i la tecnologia. A la pregunta: any perdut o any de reinvenció?, molts empresaris s’adonen que han de fer ambdues coses. És a dir, estalviar tresoreria i alhora invertir a redefinir-se organitzativament i operativament. I no se li escapa a ningú que per ser eficients al segle XXI ens caldrà decidir quins projectes digitals són crítics per a la nostra empresa.

El sifó de liquiditat és de grans dimensions; moltes start-ups estan a la venda. En especial en el sector fintech, diverses empreses d’èxit poden tancar si no troben un soci aviat. Els grans inversors, entre els quals Warren Buffett, estan esperant l’onada massiva de fallides per comprar els supervivents a preu de fireta. Ara torna a ser important que les start-ups siguin cash eficient, és a dir, que no perdin gaires diners. Back to Basics! La competència es preveu ferotge, fet que fa pensar que els preus dels serveis tecnològics es mantindran tan assequibles com durant la bombolla. Raó de més per no posposar la reinvenció del negoci el 2021.

Tinc la sensació que els governs han estirat al màxim i ens han regalat dos mesos, pagant a molt ciutadans i empreses per quedar-nos a casa i poder preparar-nos per a aquesta nova realitat. Un regal que no és gratuït, ja que l’haurem de tornar en forma d’impostos futurs. En un webinari de fa uns dies, el vicepresident del Banc Central Europeu va destacar dos fets molt reveladors, al meu entendre. Dos dels factors que estan sota el mandat del BCE i que són positius. Els bancs estan ben capitalitzats i la prima de risc està sota control. Dos fets fonamentals que ens allunyen de la tempesta perfecta.

Els bancs comercials estan aprofitant les garanties dels préstecs estatals per reduir tot el risc de crèdit possible. Soc de l’opinió que al final les fallides futures de les empreses les pagaran els estats, creant així una barrera perfecta per al sector financer. Quin sentit té si no que els crèdits tous els concedeixi i avali el govern?

Em demano per què els estats europeus han donat ajudes a totes les empreses i no únicament a les que es comprometin a mantenir els llocs de treball?

Tinc la sensació que la recepta per lluitar contra la recessió no depèn de salvar el més gran nombre d’empreses, sinó de salvar el màxim nombre de llocs de treball. Crec que no estem en una crisi d’oferta, sinó una crisi de demanda agreujada per una revolució industrial que crea un entorn molt complicat per a la mà d’obra poc qualificada.

Des d’aquest punt de vista, l’objectiu de les ajudes estatals semblaria ser ajudar a fer que la caiguda de l’activitat sigui la menor possible. En aquesta situació, es desplaça la decisió de mantenir els llocs de treball als alts directius. La difícil decisió és buscar l’equilibri moral i econòmic entre inversió en transformació del negoci i solidaritat col·lectiva. Penso que serà fonamental que els directius actuïn de forma responsable agraint l’ajuda que els estats els estan oferint.

En definitiva, quina és la nova realitat? Una part d’aquesta realitat és que els estats augmenten el seu deute i no passa res. Primer perquè ho fan tots alhora, segon per la promesa implícita que s’apujaran els impostos i que aquests diners es retornaran quan l’economia vagi millor. Aquest també pot ser el camí que podria seguir Andorra.

Hi ha implícita una futura promesa de reduir pensions, sanitat i educació, també? És possible que avui ens estiguem gastant part de l’estat de benestar del futur? Però avui el BCE està mantenint l’ordre i potser és una sort que hàgim tingut la crisi financera abans de l’econòmica. De l’explicació del senyor De Guindo em va envair la sensació que mirant a llarg termini, potser després de tota aquesta penúria que ens espera tindrem una economia més sana, amb menys bombolles i on pugui retornar la classe mitjana. I això solament passarà si els estats i les institucions tornen a tenir més poder que les empreses.

*Ivan Mora, Cluster Manager d’ACTINN