Reflexions a l'entorn de la justícia (I)

M’evoca la memòria com aproximadament l’any 2000, set anys després de proclamada la Constitució i moment en què es va començar a impartir Justícia en nom del Poble Andorrà (fins aleshores ho era en nom dels Coprínceps), es van començar a sentir les primeres veus alertant del retard de la jurisdicció i més concretament de la Batllia, la base de la jurisdicció, en dictar sentències. També en aquells anys, la majoria dels batlles que havien iniciat el període constitucional ja havien deixat o estaven a punt de deixar el càrrec, essent substituïts però puntualment pel Consell Superior de la Justícia.

Que el poder judicial acostuma a ser sempre el darrer beneficiari del pressupost de l’Estat tampoc és un fet nou, com tampoc ho és que al Consell Superior de la Justícia se’l va començar a conèixer des d’aleshores com Jurassic Park per ser on solen acabar la seva carrera els polítics d’Andorra, i d’aquí que, més o menys sovint, diferents sectors de la població el cataloguin com un ens polititzat, fet que es pot considerar cert si tenim en compte la condició política de la majoria dels membres que n’han format part. I això, mal pesi a alguns, deixant totalment de banda que malgrat la Constitució disposi que han de ser persones “coneixedores de l’Administració de Justícia”, la coneguin realment o no.

Les raons d’aquesta politització poden ser vàries i diverses, però d’entre elles se’n poden destacar tres:

–La primera raó i la que més sobta fruit de la divisió –o de la més moderna concepció de distribució– de poders de l’Estat, és el nomenament de dos dels seus cinc membres. Vegem-ho. Res a dir sobre el membre que nomenen els batlles i magistrats. Dos membres els nomenen un cada Copríncep, entesos com a Institució de l’Estat. Els dos restants, però, un el nomena el cap de Govern personalment i altre el síndic general també personalment. Fixem-nos com aquí ja no és la Institució de l’Estat qui els nomena i que serien el Govern o el Consell General, sinó que es tracta d’una competència exclusiva de qui siguin en el moment puntual de l’elecció dels membres del Consell Superior de la Justícia, el cap de Govern i el síndic general, essent el que nomena aquest darrer qui n’assumeix la presidència (article 89.2 de la Constitució).

–La segona raó la podríem trobar en el fet que el mateix article de la Constitució ens diu que el Consell Superior de la Justícia, endemés d’exercir la funció disciplinària sobre els batlles i magistrats, promou les condicions perquè l’Administració de Justícia disposi dels mitjans adients per al seu bon funcionament. Per tant, si els polítics en exercici dels poders Executiu i Legislatiu consideren i tracten el poder Judicial com el germà pobre i menys necessitat, podem presumir que si aquests mateixos polítics són nomenats amb posterioritat membres del Consell Superior de la Justícia, molt hauran de canviar les tornes per passar a considerar a la Justícia com a realment molt necessitada de recursos humans i mitjans tècnics.

–I la tercera raó la podem trobar en el fet que la mateixa Constitució al seu article 90 estableix que els batlles i magistrats seran nomenats per un mandat renovable de sis anys. I és que si ens extralimitem un xic, però sempre dins la lògica, haurem de convenir que si els batlles i magistrats que es troben al final del seu mandat no són de la corda o grat dels polítics que han estat nomenats membres dels Consell Superior de la Justícia fruit de la politització abans apuntada, corre greu perill la seva renovació.

Les periòdiques recomanacions que el GRECO en aquest aspecte efectua a Govern són del mateix esperit.

Però la reflexió principal en la qual vol incidir aquest article d’opinió no tan sols és la pinzellada sobre la més que probable politització de l’òrgan de govern i administració de la Justícia, sinó també en els orígens de la crisi actual que envolta la Batllia i que, malgrat els pas dels anys, hom diria que ningú ha volgut abordar.

Dèiem a l’inici que les primeres veus crítiques van sorgir a partir de l’any 2000 i, per constatar-ho, res millor que acudir a les memòries de dues Institucions del país. Començarem per la Institució del Raonador del Ciutadà sota la direcció de Ricard Fiter, que havia exercit d’advocat, com a primera persona que ocupà aquell càrrec. Si examinem els Informes Anyals que s’elevaven a totes les Institucions del país i parem compte en el de l’any 2002, que inclou un resum dels anys anteriors, veiem com el 1999, primer any sencer en què estava en funcionament aquesta Institució, va rebre deu queixes de particulars sobre el retard de la Batllia a dictar sentència; l’any 2000 en va rebre set; l’any 2001 en va rebre vint-i-cinc, i l’any 2002 en va rebre trenta-set. I malgrat que el Raonador del Ciutadà arxivava les queixes per no ser el funcionament de la Batllia i Tribunals de la seva competència d’acord amb el règim jurídic que en determina la Llei de la seva creació i funcionament, les trametia puntualment al Consell Superior de la Justícia, que sí que en tenia la competència per Llei, tot suggerint a Govern i al Consell General en el mateix informe, de la necessitat de legislar sobre el Títol II de la Constitució per tal que s’evités vulnerar, com ja estava succeint aleshores, el “termini raonable” per dictar sentència. Al seu informe de l’any 2004 el Raonador del Ciutadà ja xifrava en 45 les queixes rebudes pels particulars aquell any pel retard a dictar sentència. I sabem que les queixes són com un iceberg, doncs no reflecteixen la realitat, que és molt més abundant.

I això coincidia essencialment amb el que manifestava l’òrgan d’administració i govern de la justícia d’aleshores. Així, si examinem la Memòria del Consell Superior de la Justícia corresponent a l’any judicial 2003-2004, constatarem com l’aleshores seu president –i sempre recordat notari– Marc Vila i Riba, abans d’agrair especialment la tasca dels magistrats, batlles, secretaris judicials, auxiliars de la Justícia i Raonador del Ciutadà, deia textualment en el seu discurs d’obertura d’aquell any judicial: “... no deixa de preocupar-nos la situació d’angoixa, a què ja feia referència l’any passat en aquest mateix acte, en què es troben les persones i institucions que tenen afers pendents de decisió, ja sigui perquè els afecten personalment (separacions matrimonials traumàtiques, menors, maltractaments...) o afecten els seus patrimonis tant en matèria civil, com penal o administrativa. Apel·lo una vegada més a la necessitat d’arribar a resolucions amb una celeritat raonable i no deixar de donar un impuls sostingut als procediments... Continua endèmicament enquistada la precarietat i inestabilitat de les Batllies.”

I continuava preguntant i sotmetent a la consideració de Govern i del Consell General, “si no seria desitjable, ateses les mancances que hem anant identificant amb els anys, inventariar en primer lloc, els temes que precisen regulació prioritària, ja sigui de dret substantiu o procedimental, per tal d’apropar-nos més als ideals proclamats per la Constitució de promoció del dret d’accés a la justícia i el dret a la tutela efectiva dels tribunals sense indefensió”.