Reflexions a l'entorn de la justícia (i II)

Al setembre ja farà disset anys, doncs, que el propi Consell Superior de la Justícia i el Raonador del Ciutadà coincidien en el retard d’aleshores a dictar sentència, en la necessitat de legislar en aquell sentit, endemés de coincidir també en la necessitat de dotar la Batllia i Tribunals dels mitjans tècnics i dels recursos humans necessaris, incidint en la precarietat i inestabilitat dels batlles.

Avui, la Batllia i els Tribunals estan notificant sentències d’afers iniciats l’any 2010, entre altres més recents; d’anteriors però, també. I àdhuc el Tribunal Constitucional fa uns anys que s’està fent ressò en les seves sentències de la vulneració al dret a un judici de durada raonable de l’article 10.2 de la Constitució, condemnant l’Estat a satisfer indemnitzacions. I la precarietat i la inestabilitat dels batlles que l’any 2004 ja denunciava Marc Vila i Riba, avui dia, amb promocions i baixes de batlles sense cobrir la plaça que es deixa i la no renovació per primer cop en 27 anys d’un batlle per motius que no s’han fet públics però sí la votació i el sentit del vot de cadascun dels cinc membres del Consell Superior de la Justícia, està malauradament a l’ordre del dia. Massa diríem.

Davant d’això, però, resulta paradoxal que cap veu s’hagi aixecat aquests dies en favor i consideració dels secretaris i altres persones que treballen a l’administració de justícia quan, molts de la secció penal d’instrucció, han vist i patit com en els darrers anys se’ls ha canviat el batlle de la Batllia a què estan assignats més d’un o dos cops en un breu termini de temps, i que en alguns casos han estat períodes de més de sis mesos sense batlle, que sens dubte redunda en malestar i en poca eficiència en el treball diari per manca d’ordres dels superiors que, quan n’han tingut, primer han hagut d’esmerçar el temps per posar-se al corrent de les moltes causes noves per a ells, heretades d’anteriors batlles, abans d’impulsar-ne la instrucció.

Certament que les comparacions sempre són odioses, però també necessàries. I si res canvia, aviat veurem com dels tres poders de l’Estat, per molt que en breu tindrà el major, sobredimensionat i faraònic edifici i, en contrapartida –i sempre proporcionalment a la seva funció essencial en tota societat i més en un Estat de dret–, menys recursos humans i tècnics, continuarà essent el Poder Judicial. (Caldrà esbrinar com s’ho fan a Andorra Telecom – SOM, que han passat d’ocupar un edifici prou gran en propietat, a un local en arrendament molt, però que molt més petit, sense majors incidències per als usuaris.) De veritat som tan il·lusos de creure que la nova seu de la Justícia serà la panacea del funcionament de la Justícia, sense els recursos humans i els mitjans tècnics, la manca dels quals fa massa anys que clama al cel, i que en nombre reduït de cinc batlles i pocs més secretaris no estaran actius fins d’aquí a un any?

En definitiva, passats gairebé disset anys, ens hem de retre tots a l’evidència que les premonitòries advertències del Consell Superior de la Justícia i del Raonador del Ciutadà en el primer lustre de la dècada del 2000 van caure en un calaix de sastre. Tot plegat, un despropòsit que ve de lluny, i que ni tan sols el Col·legi d’Advocats, que sempre havia estat pioner en la denúncia en pro de la defensa dels drets dels ciutadans, advocant als inicis dels anys vuitanta per la creació del mateix col·legi, la necessitat de direcció lletrada en judici dels acusats, la instauració de la defensa d’ofici, del benefici de la justícia gratuïta, de l’assistència lletrada al detingut davant la Policia, de les guàrdies a la Batllia i al Servei de Policia, de les consultes gratuïtes a la seu col·legial, etcètera, no ha sabut copsar i denunciar la progressiva deriva de la Justícia per a evitar-ne el seu col·lapse.

En tot cas, ni els magistrats, ni els batlles, ni els secretaris, ni els seus auxiliars que consta a tot­hom que treballen sota mínims, no en poden ser els responsables, i la solució que ja esdevé imperiosa i primordial malgrat la Covid-19, només pot sorgir de la decisió i consens de tots els agents de la Justícia: Consell Superior, Govern, Consell General, batlles i magistrats i els col·legis professionals de procuradors i advocats, sense oblidar la comprensió sempre necessària dels justiciables, que són els que en definitiva ho pateixen directament.

Aquestes reflexions no poden acabar d’una altra manera que de la mateixa com va acabar el seu discurs d’obertura d’aquell any judicial 2003-2004 el president del Consell Superior de la Justícia, això és, recordant la Màxima 14 del Manual Digest, que diu així:

“Ala Justícia se deu tenir sempre gran amor, y veneracio;

Procurar que esta gloriosament regnie enlas Valls; pues

Sempre es lo fonament desa Conservacio.”

Però no hem d’oblidar tampoc la Màxima 15, no menys significativa:

“Donar la ma, y auxiliar ala Justicia ab forsas, y diners quant

sia menester: pues tot redunda en benefici de la terra.”

I, com deia l’etern observador i també recordat Antoni Morell: “Vostès, què en pensen?”