A mossèn Benigne Marquès

Abans de rebre la Creu de Sant Jordi en l’acte de lliurament de dilluns vinent a la tarda al Palau de la Generalitat de Catalunya, vull enlairar el reconeixement a mossèn Benigne Marquès i Sala, l’arxiver del bisbat d’Urgell, així com la felicitació per l’alta distinció que l’honora, a ell i als seus predecessors en la tasca de preservar i difondre el llegat dipositat en els respectius arxius del bisbat: l’arxiu Capitular d’Urgell, l’arxiu Diocesà d’Urgell i l’arxiu de la Mitra. Estic segur que mossèn Benigne, que als seus vuitanta anys porta més de mitja vida dedicat a la tasca d’arxiver d’Urgell, dilluns a Barcelona, en la seva ment, recordarà els qui el van precedir en la direcció de l’arxiu. Just abans d’ell, mossèn Lluís Sardà i amb anterioritat i durant molts anys, mossèn Pere Pujol i Tubau, peça clau del segle XX en l’estudi i divulgació de la cultura atresorada entre els murs seculars del bisbat d’Urgell. Feina ingent, la de mossèn Pere Pujol, base sobre la qual mossèn Benigne, des de l’any 1974, ha mantingut, repassat, posat al dia i estrenat, l’any 2014, les noves dependències dels arxius, passant de l’edifici administratiu del bisbat, al nou arxiu bastit aprofitant l’antiga església dels Dolors. Amb aquesta millora en l’espai físic que acull els documents, en l’organització interna i en l’atenció al públic, els arxius de l’església d’Urgell, els Urgellensis Ecclesiae Archivia, com resa a la façana que dona al carrer, es fan visibles i accessibles davant per davant de l’absis de l’església de sant Miquel, els murs més antics del conjunt catedralici. Aquesta inscripció en llatí, gravada en les blanques llosanques verticals, ens fa notar, en íntima emoció, com al seu dia vam escriure amb motiu de la inauguració, el pes de la història de les terres que al llarg de dotze segles han format i formen el bisbat d’Urgell. I segurament també, al pensament de mossèn Benigne a punt de rebre la Creu de Sant Jordi, li repicaran els noms de Pere de la Marca, Jaime Villanueva, Joaquim Plandolit, Baudon de Mony, Miret i Sans, Ramon d’Abadal, Cebrià Baraut, Carme Batlle, Jesús Alturo i les desenes i desenes d’usuaris, joves i més grans, que s’acosten a l’arxiu cada any, per raons acadèmiques i/o pel senzill goig d’ampliar estudis i coneixements pouant en un fons documental extraordinari.

Mossèn Benigne Marquès, abans de ser nomenat arxiver pel bisbe Joan, havia estat vicari a la parròquia d’Andorra la Vella, amb mossèn Lluís Pujol, germà precisament de mossèn Pere Pujol. Al Principat hi fou cinc anys i mig, arribant un fred i nevós mes de gener i partint un verdejant i alegre mes de juny. Després seria dos anys vicari a Oliana, on havia nascut el 13 de febrer del 1940. Posteriorment, aniria a Salamanca a ampliar estudis i en tornar, el bisbe Joan, amb la vista ja de nomenar-lo arxiver, l’envià un any a Roma per poder agafar el timó de la nau arxivera urgellesa i –des de la discreció i la senzillesa– patronejar-la, agombolat també pel bisbe Joan Enric i pel vicari general mossèn Mauri, a qui el patrimoni cultural d’Urgell l’emplaça aquí i allà per consolidar, restaurar i mantenir oberts temples i ermites, tasca ingent i àrdua, encara que satisfactòria en veure’n els resultats, amb gairebé 300 actuacions en immobles de preservació i valoració patrimonial realitzades en la darrera dècada. Aprofitem per esmentar el projecte del nou Museu Diocesà d’Urgell, empresa amb requeriments econòmics i urbanístics notables però que serà un pas de gegant per consolidar la Seu d’Urgell en les destinacions del turisme cultural i a la vegada una obertura de portes dins la mateixa ciutat d’Urgell.

Dilluns mossèn Benigne farà camí cap a Barcelona. Com en les celebracions detallades en data i lloc en els vells pergamins conservats al bisbat, escrits molts fa més de 1.000 anys i encara molts més en quantitat de mil anys cap aquí, l’acte de lliurament de la Creu de Sant Jordi a mossèn Benigne Marquès quedarà escrit per a la història d’aquest bisbat nostre, sense el qual no s’haurien bastit ni el Principat d’Andorra i ni els mateixos comtats catalans, articulats entre el Freser a llevant i les Nogueres a ponent, lligats sòlidament per la Valira i el Segre, no haurien cosit les terres pirinenques amb les de la plana. Avui en dia, la televisió ens portarà les imatges en directe, i la discreta figura de mossèn Benigne, que fa poc soroll però va fer feina, ens arribarà endins. Fa segles, l’escrivà anotaria: “Vingut de les terres d’Urgell, dels confins del bisbe Joan Enric, a les calendes d’agost, per honorar-lo en la sapiència.” I si ara en un viatge d’un parell d’hores ens posem a Barcelona, abans muntures i gairebé un fer expedicionari, exposats al bat del sol i al rigors de l’hivern, com diríem comunament, però, i mireu si és curiós i ja que parlem dels dies i els llocs protagonistes dels actes solemnes viscuts i referenciats de segles, potser les calorades de l’estiu i les fredorades hivernals les sabien capotar, senzillament dedicant les ermites o els temples de nova planta, o aplegant en concilis o en trobades, majoritàriament durant la tardor, com així ens ho indiquen les dates dels documents. És a dir, que finit l’estiu, fetes ja les messes, i ja amb el raïm al trull, ja més descansada la gent treballadora, de la terra i del bestiar, es dedicaven a fer país. Així ho llegim en els documents antics i així ho observem i en deixem constància.

Mossèn Benigne va rebre la notícia d’haver estat distingit amb la Creu de Sant Jordi la segona setmana de març, just abans d’arborar-se el temporal del virus i caure com una llosa pesada i maleïda sobre la vida de tanta gent i afectant el dia a dia de tothom. Tancades, com tantes altres activitats, les dependències de l’arxiu, mossèn Benigne hauria pogut passar els dies a la residència del seminari, descansant i deixant la tasca quotidiana també inactiva. Però ell, a pas pausat però seguit, amb la protecció deguda, passant en solitari ran de les parets de la catedral, ha anat a l’arxiu a fer feina, sol, sense ningú més de l’equip, enclaustrant-se en el temps i l’espai, potser mirant enrere a través dels documents seculars, estudiant papers, preparant escrits, atenent algun correu electrònic de qui acut a l’arxiu diocesà d’Urgell a investigar, a confegir història, a desgranar fets passats que tant ens omplen, amb el pes de la cultura, el present.

Per molts anys mossèn Benigne, cordialment i en gratitud.