Que poc ha durat

La setmana passada ens va portar l’alegria de la recuperació de l’últim contaminat actiu per la Covid-19, la qual cosa ens deixava lliures de la pandèmia. Tanmateix, i sense cap sentiment de malaventurós, era lògic i assenyat advertir del risc que continuava latent, donats els rebrots a territoris propers, i amb les fronteres obertes.

Ves per on, a la fi no va ser un turista qui ens va portar el virus, sinó un ciutadà del país, treballador de la construcció, que va marxar de cap de setmana a un lloc teòricament segur –segons expressió del Govern, “a una platja”, segons una altra veu– qui va tornar a la feina en la construcció infectat i va encomanar fins a dinou persones més, a les quals es va afegir un altre parell sense contacte previ amb el personal de l’obra (les xifres són de dijous, tant de bo no hagin augmentat).

La reacció de les autoritats va ser immediata, potser massa dràstica per a alguns, sobre l’argument que les afectacions –com a mínim les inicials– havien estat lleus o sense símptomes, i cap va necessitar hospitalització.

Per a d’altres, però, és la que exigia l’eficiència per impedir un retorn a l’epidèmia nacional: la quarantena del mig centenar llarg de persones que havien estat en contacte amb algun dels malalts, i l’obligació que tothom vagi amb mascareta, també pel carrer. Això, a més del tancament ja automàtic de les llars de les associacions de la gent gran, considerada grup de risc i per protegir-la, potser amb un gest de paternalisme intergeneracional a la inversa.

Aquesta vegada, però, semblaria que la principal mesura, l’emmascarament preceptiu, s’ha vist reforçada per l’amenaça de multes; de cent euros a la primera infracció i de mil a la segona.

Sempre surten, i de fet ja han sortit, veus en contra de les sancions, de la repressió, que implica desconfiança de la consciència cívica i solidària del conjunt de la població.

Les autoritats, començant pel ministre Martínez Benazet, s’havien afartat d’advertències sense que els fessin cas, segons hem pogut comprovar per les notícies de pràctiques de botellons i altres conductes grupals de risc.

Pel que succeeix amb el trànsit de vehicles sabem que l’amenaça del pal, per començar a la butxaca, és dissortadament més efectiva que qualsevol consell o consigna. Per molt dolorós que resulti a tantes persones i famílies amb dificultats econòmiques, fins i tot de subsistència, com s’han multiplicat amb la crisi i per a les quals caldria, almenys a la primera, una certa clemència.

L’altra iniciativa ha estat oferir al conjunt de la població la possibilitat de passar tests TMA gratuïtament. L’oferta ha tingut, pel que expliquen les fonts oficials, una resposta quantitativament important, per molt que no sigui agosarat pensar que hi haurà una part de la ciutadania que “passarà”.

Hem escoltat alguns arguments en contra: de qui ja va passar satisfactòriament la doble prova serològica i es considera al marge del perill, o de fatalistes, per als qui un resultat negatiu –que és el positiu a efectes de salut– comprovat avui, no evitarà una contaminació demà, i es remeten als set afectats pel primer rebrot.

Més enllà d’uns raonaments que poden semblar lògics, n’hi ha d’altres que haurien de resultar mes decisius des del punt de vista de la salut pròpia i de la solidaritat. I que superarien de llarg la por a les molèsties que, segons algunes experiències, comporta l’examen furgant el nas.

En el primer cas, perquè un diagnòstic precoç facilita la recuperació gairebé de totes les malalties. En el segon, perquè l’aïllament immediat i oportú de qui aparegui infectat evitarà una expansió del virus a velocitat geomètrica, la que anomenen comunitària... i tornar als confinaments.