Parlem de qualsevol altra cosa

Per exemple un cop més de l’extremada dependència que tenim dels mòbils i del web, de la world wide web, la www que ara ja ni apareix a la majoria de direccions URL, el “uniform resource locator” o localitzador de recursos uniforme, que si ho entenc més o menys bé, és com l’adreça de qualsevol cosa publicada a la web.

Però parlava de mòbils i pantalles, d’aquesta presó a la qual estem de per vida condemnats i de la qual sembla que no podem prescindir.

Et deixes el mòbil i sembla que el món s’acaba... però si es pensa bé, no fa pas tants anys que som dependents de les xarxes i la telefonia mòbil.

Fa poc mesos, gràcies a la paciència de la Mònica i la Vanessa, he pogut recuperar totes les columnes i tribunes escrites al Diari d’Andorra des del 1993.

Més o menys per aquesta època van arribar els primers mòbils (molt lluny encara dels smartphones) al mercat andorrà i espanyol, em refereixo a unitats independents que ja no anaven connectades al cotxe –els mòbils de cotxe eren uns aparells enormes–.

Doncs bé, consultant les columnes escrites fa uns anys, en trobo una del 2007 que amb el títol de “Telèfon mòbil” fa referència al primer mòbil que em vaig comprar.

Reconec que vaig aguantar una bona temporada. Disposava d’ordinador, però de mòbil, no. Deia i pensava: la gent em pot localitzar a casa o al despatx; no necessito estar permanentment connectat.

Pensant-ho bé, tampoc ara el necessito tant com sembla. Si deixem a part la seva part pràctica (la localització per exemple en cas d’accident, o l’accés a la informació), el fet d’estar permanentment connectat és una burrada. Surts de casa, te’l deixes, i si no estàs lluny, optes per tornar i recollir-lo... no fos cas que em truqués algú. O estàs lluny, i tornes a buscar-lo perquè no en pots prescindir.

D’aquesta manera hem oblidat plaers que no tenen preu. Passejar, sentir l’aire a la cara, gaudir dels paisatges de muntanya sense que ningú pugui localitzar-te durant aquesta estona; com el nen que juga a la sorra de la platja i s’entreté amb qualsevol cosa.

Anar amb la parella o un amic, caminar, sortir d’excursió (en aquest cas, si no vas sol, no és imprescindible la localització, o es pot portar el mòbil apagat) sense que ningú et truqui ni et molesti.

Viure una mica com abans. Són plaers que fem i faríem bé de retrobar de tant en tant.

Fa sols 13 anys que tinc mòbil; però em sembla una eternitat. S’ha tornat una eina imprescindible, és veritat, però convé, convindria, de tant en tant, agafar una mica de distància, de perspectiva: recuperar certa llibertat i independència d’aquests estris tan pràctics i controladors.