'Llums retingudes' de Manuel Pal

Capellà i poeta. Manuel Pal i Casanovas, fill de cal Ribó d’Artedó, nascut el dia de Nadal del 1932 i finat el dia 18 de juliol del 2020 a la Seu d’Urgell. El vam estimar, el vam tenir entre els amics, el vam poder escoltar i ja l’enyorem. Va escriure bella poesia, va exercitar el desig d’escriure i a doll van rajar poemes i poemes, frescos com l’aigua de la font, reposat com l’aigua de la bassa, brodats a punta de coixí, ben segats i garbellats, ben pastat i ben cuits. Amarats els poemes de sentiment al seu bressol d’Artedó, la bella miranda de l’Urgellet, com ens recordava l’arquebisbe Vives en el funeral. Des d’aquella graonada a mig camí de Cadí, mossèn Pal ja de petit s’amorosí amb els ulls oberts i la resta de sentits, voltat d’una natura senzilla i omnipresent, que l’acompanyaria tota la vida. Fent de capellà, el cor i les cames el portarien a la Pobla de Segur, a Ribes de Freser, a Oliana, a Noves de Segre, a Andorra la Vella, a la Seu d’Urgell. Més endavant agafaria el camí de la plana i aniria a Bellcaire d’Urgell, Agramunt i Mafet. L’any 1985, amb 53 anys, el bisbe Joan el retorna cap a la muntanya i des de la residència al Seminari de la Seu serveix Anserall, Castellciutat, Arfa i tota la banda del Baridà de la comarca de l’Alt Urgell: Arsèguel, Ansovell, Castellnou de Calcorze, Aristot, Bar, el Pont de Bar i el Querforadat. L’aplec de Boscalt, font del goig de mossèn Pal, els reunia tots: “Entorn el boix l’amor es fa rialla/ en el prat verd. Si hi passa un jorn la dalla,/ la vida abans la vida hi ha esclatat. Oh roig/ terreny i pedra moradenca, oh veu/ del campanar sense campana, adéu!/ Ara ja sé on la tinc la font del goig.”

També com a capellà, des de l’any 2002 acompanyà espiritualment qui, malalt o a les portes de la mort, era ingressat a l’Hospital de la Seu d’Urgell. Amb la bata blanca i la creu a la solapa, passava habitació per habitació a donar la mà i a confortar. Tantes famílies mai li agrairem prou la companyia i les paraules al cos i també al cor que era malalt i ell poc o molt els revifava. Acostumat a trescar per la muntanya, a caminar, portava al clos tancat de les habitacions de l’hospital l’alenada d’aire i la fe viscuda. Portava la llum de la carena, la verdor del prat, l’estelada de la nit a la gent malalta, que eren dels poblets de la muntanya.

Mossèn Pal havia voltat per aquestes terres i alhora també havia voltat molt món. Recordo una conferència seva explicant-nos un viatge a Rússia a meitat dels anys noranta, mostrant-nos la fotografia de l’avió bimotor que havien d’agafar a l’aeroport de Sant Petersburg, amb la gent que, ja embarcats, van haver de baixar i empènyer perquè no es volia engegar. Mossèn Pal ho explicava fent aquelles rialles expressives, tan seves. Gran viatger, a la seva doble cambra del Seminari, perquè amb una de sola no li haurien cabut, hi tenia records exòtics de països llunyans i llibres i llibres i més llibres i música. Allà t’explicava joies del passat i neguit del present. Allà, mentre jo espiava fotos dels seus viatges, va escriure a la tardor del 2013 els versos que posaríem a la capella de Sant Ermengol del Pont de Bar, restaurada i dignificada per voluntat seva i fer conjunt, al qual no ens podíem pas negar. Jo pensava que en el silenci d’encara no cinc minuts escrivia altra cosa quan, de cop, allargant la mà i mirant-me directe als ulls, amb aquell brio i torrent d’alegria tan característics d’ell, va dir: “té!” I vaig llegir: “Aquí Ermengol moria./ Del pont que hi erigia/ i del poble que hi vivia,/ sigui aquesta capella,/ petita i bella,/ per tots fidel record,/ bon auguri i conhort.” Un mes després, el dia 3 de novembre del 2013, festivitat de Sant Ermengol, ens aplegàvem al Pont de Bar i el bisbe Joan Enric presidia la missa i la restauració de la capella. Allà a la façana, quan hi aneu, llegireu els versos breus però profunds de mossèn Pal dedicats a Sant Ermengol i a la gent del Pont de Bar que allí tenia el bressol fins a la riuada del 1982.

Home de cultura, tan humanística com eclesiàstica, ens brindà versos escrits amb la llum de la qual era capaç de copsar tant la naturalesa com a l’entorn,i dins de la persona humana. Del seu llibre Exercitació del desig, de l’apartat Llums retingudes fem claror amb alguns dels seus poemes, uns per al terral, altres per als amics: “Artedó. Artedune , ple de roures,/ Artedune, roures verds,/ de tu el cor ja no sap moure’s,/ tens per tots braços oberts!/. Ramon Rossell i Serra. “Canillo i Aina, Andorra i Meritxell,/ neus de Soldeu i rocs de Casamanya.../ coneixen ton trepig i com s’afanya/ sense parar, ton cor. Potser la pell/ t’ha esgarrinxat algun cop la gavernera./ De nou, però, la flor de la grandalla/ ha pogut més. Entorn la primavera/ has convocat. I amb joves i quitxalla/ sardana fas d’amor, que prega i balla/ als peus d’Aquella que és la Flor Primera!” Del llibre Vida t’estimo: Elegia rural. “Ai poblets de la muntanya,/ qui us ha vist i qui ara us veu!/ Encara hi ha qui s’afanya/ a llaurar algun verd conreu,/ però arreu feixes i feixes/ -ara solitari ermot-/ sangloten les seves queixes/ en la solana i el sot./.../Omplien cares boniques/ les finestres i els balcons;/ bells records, fets ara miques,/ de rialles i cançons!./ Encara toquen les hores/ rellotges del campanar/, mes no hi ha algú als afores/ per poder-les escoltar./

Quan s’escaigui que pugeu a Arsèguel i us enfileu cap a Ansovell i aneu a resar-li un parenostre al Santuari de Boscalt, en passar vora la capella del Carme, mossèn Pal us dirà: “Tu que passes per aquí,/ si vols bona companyia/ saluda i prega a Maria/ i ella amb tu farà camí.” Que per molts anys el puguem recordar.