Bicicletes a l'estiu

N’hi ha moltes, cada dia més, i Andorra és un destí ben valorat. Si a l’hivern tenim esquiadors, sembla evident que quan s’acaba la temporada d’esquí, Andorra rep cada any un major nombre de ciclistes.

El país és idoni per a aquest tipus d’esport, des de la carretera, fins a la BTT amb les seves diferents modalitats.

A Andorra, penso, hi ha una bona conscienciació respecte al ciclisme. Per regla general, els cotxes s’han acostumat a respectar la distància de separació, i en ports de muntanya o carreteres secundàries on els ciclistes tenen els seu paradís s’aparten de manera correcta.

Les bicicletes de muntanya, les BTT de descens i cross country tenen el seu propi espai en estacions d’esquí que han anat guanyant protagonisme a l’estiu, gràcies a l’èxit de les BTT. I també hi ha espais compartits, on la gent camina o va en BTT sense cap problema. Serveixi com exemple el camí ral d’Andorra a El Serrat.

Hi ha quatre ciclistes que t’espatllen la feina, i quatre caminants que no volen compartir l’espai. Hi ha gent que es respectuosa i no es complica la vida, i gent que es complica la vida perquè sí.

Però, vulguem o no, les bicicletes han vingut per quedar-se, i hauríem de celebrar que sigui d’aquesta manera. Si ho fem bé, hi ha espai per a tothom.

Anys enrere era el soroll de les motos de trial el que molestava als excursionistes. Ara les bicis elèctriques han ocupat un espai molt més respectuós i en consonància amb el medi ambient, però també hi ha gent que protesta.

És tan lícit pujar en bici, com fer ho a peu; de la mateixa manera que a l’hivern pots pujar amb remuntador o fer una travessa amb raquetes o amb esquís. Sí, soc de l’opinió que les bicicletes han vingut per quedar-se i que són part del futur del país.

Cada tipus de bicicleta té la seva àrea determinada i establerta, com cada caminant pot escollir el seu destí. Hi ha llocs inaccessibles a les e-bikes i recorreguts que a peu no tenen el mateix al·licient. I encara que sigui veritat que algunes vegades hi ha gent que no té dos dits de front (ciclistes que no respecten els límits de velocitat, i caminants que s’emprenyen sols pel fet de compartir l’espai), hauríem de ser una mica tolerants, i entendre bé els espais comuns.