La tribuna
Disbarat digital - Fase 1
Reflexions sobre el programa de transformació digital d’Andorra. Fase 1: la negació
El dimecres 3 de juny de 2020, i en ple desconfinament, el Butlletí Oficial del Principat d’Andorra va publicar un edicte en què convocava el concurs públic internacional relatiu a la Transformació Digital d’Andorra.
La transformació digital del país representa, sense cap mena de dubte, conjuntament amb l’acord d’associació amb la UE, un dels elements més estructurants i estructurals que pot viure Andorra en els propers 20 anys. El seu èxit pot fer que el país sigui més atractiu, que optimitzi els seus recursos, que atregui empreses punteres, i incrementi la seva riquesa i el nivell de vida dels seus habitants. Fantàstic!
Per aquestes raons, i perquè fa molts anys que és la meva especialitat, no vaig poder resistir la temptació de sol·licitar la documentació relacionada amb l’edicte. Em feia il·lusió veure com Andorra finalment s’endinsava en una aventura llarga i prometedora i volia intentar entendre com ajudar el país.
El xoc va ser total, la documentació no només deixa palès un gran desconeixement del que és la transformació digital, sinó que és d’una deixadesa inaudita.
El fons és molt fluix. Vaig imaginar-me Andorra com una gasela coixa al mig de la sabana africana que de bon matí s’aixeca i crida ben fort “No sé què fer!!” i la cara dels lleons, hienes i guepards a punt de saltar-hi a sobre sota la mirada entusiasta d’uns turistes. Segur que les grans consultores internacionals es freguen les mans...
La forma és encara pitjor, el redactat, les faltes d’ortografia, els barbarismes casposos i les traces flagrants de “copiats i enganxats” de documentació d’Andorra Telecom deixen clar que a part de no saber ben bé de què parlem no sabem fer bé les coses.
Tot i que em dol dir-ho, l’edicte relatiu a la Transformació Digital d’Andorra és un Disbarat Digital.
Vista la importància d’aquest programa, penso que s’hauria d’haver format un grup de treball, amb coneixements en la matèria, per liderar-lo i sembla evident que no s’ha fet així.
Addenda: el dia 23 de juny a les sis de la tarda, és a dir 42 hores abans de la data límit de presentació de les propostes, es va enviar una notificació per informar que s’ampliava aquesta data límit i que es canviaven les condicions de contractació, passant a un model negociat en comptes d’ordinari, i incloent en la negociació la totalitat del les condicions.
Es va decidir que s’avaluarà i seleccionarà candidats finalistes a partir d’un plec de bases mal fet, incoherent i inassolible i seguidament es passarà a negociar el contingut d’aquest mateix plec de bases. Tot plegat molt lògic, oi? I jo que pensava que aquest estiu no tindríem circ a Andorra...
El que no sabem encara és si aquest estiu tindrem pallassos, malabaristes o il·lusionistes prestidigitadors. En canvi, el que ja sabem del cert és que el número estrella de l’espectacle seran les feres, moltes feres! (Big Four). Tindrem feres perquè els directors que han posat al capdavant d’aquest circ són de la vella escola, els agraden les feres, a tots els circs on han estat s’ha treballat amb feres, i no saben ni entenen que les feres són un espectacle del passat.
Vaja, que tindrem circ, sí, però no serà el Cirque du Soleil. El principal escull de qualsevol transformació (digital) és cultural. En Peter Drucker va fer famosa la frase “Culture eats Strategy for breakfast” i això és el que ens està passant, per maca i il·lusionant que sigui la nostra estratègia, si no fem primer un canvi cap a una cultura digital no servirà de res.
Si som conscients de les nostres limitacions i ens esforcem per deixar de fer les coses “com sempre s’han fet”, potser ens en sortirem sense prendre gaire mal ni perdre gaire diners. Per què no ho provem?