Saber dir que no

Se m’encén la bombeta d’aquest títol arran la mort d’en Joan Marsé. Podria haver parlat de renunciar, abdicar, refusar, abjurar, abstenir-se, declinar, desistir, dimitir, prescindir, resignar-se i alguna altra accepció. Un conjunt de verbs que quadren en la seva figura. La vida és bona quan estàs content. I molt millor quan fas contents els altres.

Tot plegat em recorda quan li etzibà una sonora plantofada al mateix José Manuel Lara Bosch, en plegar com a jurat del premi Planeta-2004. Hi havia aterrat per substituir en Manuel Vàzquez Montalbán, traspassat l’octubre de 2003. No oblidem que tant en Joan (La muchacha de las bragas de oro-1978) com en Manuel (Los mares del Sur-1979) havien rebut el mateix premi.

Deixant-se pregar, accedí a romandre-hi un any més, moment en què copsà que tot era com un joc d’ous o un mamoneig. En el sentit d’aquell adagi que diu “ell s’ho talla i ell s’ho cus”. Entengué que el nivell d’obres finalistes de 2005 era ben justet. Al punt de votar, fins i tot, contra el guardó finalment lliurat a na Maria de la Pau Janer. Arribant a dir que el premi no tenia res a veure amb la literatura. Davant la sorpresa de l’esposa del doctor Corbella, l’elegància d’en Marsé la deixà muda: “No et confonguis. A mi, m´interessa la literatura i, a vosaltres, la vida literària.”

Em fastigueja que encara hi hagi gent que l’encaselli en l’etiqueta de “polèmic”. Sobretot sense haver llegit una sola de les seves obres. Nascut a Barcelona, va optar per escriure tan sols en castellà. Una llengua en què rebé -entre d’altres- els premis Cervantes i el referit Planeta. De ben segur que, per això mateix, l’odi independentista el va convertir en diana de les seves diatribes. En aquest punt, reitero que em costa entendre la deriva política d’una entitat com Òmnium.

En qualsevol cas, tenia el seu perfecte dret a no donar el seu suport al projecte secessionista. També a negar-se a ésser entrevistat per TV3. Potser aquest punt pugui arribar a tenir alguna concomitància amb el “grinyolament” al·legat per na Mònica Terribas per abandonar el vaixell d’ El matí de Catalunya ràdio. Aviat veurem qui esdevé seleccionat per prendre el seu relleu. Llavors tal vegada veurem per on van els trets.

No es considerava pas un intel·lectual, sinó un narrador. Creia que més de la meitat del què s’entén com a cultura popular prové d’allò que no mereix ésser vist ni escoltat a la TV. Fa de mal dir, però clava -al bell mig del clatell- el grau d’idiotesa de massa gent. En aquests moments que ens té acorralats la por al Coronavirus, hi ha qui sent que li trepanen l’oïda quan es deixa seduir i abduir pel nivell patètic i groller de bona part del menú dels mass media.

Una de les seves altres negatives més sonades fou la resistència a esdevenir acadèmic de la RAE. Ell argumentava que se sentia millor escrivint… I que no li agradava parlar gaire de la seva tasca.

Quina llàstima que, massa sovint, hi hagi gent que s’anima a llegir algun autor al moment que se’n va per sempre! Mai no és tard. Heus ací un nou autor de qui ens en podem imbuir al llarg de l’estiu. Tenim obres per triar i remenar: Últimas tardes con Teresa / La muchacha de las bragas de oro / La amante bilingüe / Teniente Bravo / La fuga del río lobo / Un día volveré i un llarg etcètera.

En el cas dels qui encara tenim la sort de gaudir de la vida, que no hi hagi ningú que digui que no. Un sí a la categoria, nivell, fondària i gaudi d’un autor incommensurable. Que la terra li sigui lleu!