Soroll, silenci, salut

Tradicionalment a Andorra hem estat un lloc de muntanya, on hem gaudit d’una gens menyspreable qualitat de vida pel que fa al saludable entorn natural que ens envolta, seguretat ciutadana i, dins de la senzillesa, un cert benestar. Lamentablement sembla que farem certa aquella dita de que: un no valora el que té fins que ho ha perdut; i ,pel que fa als temes esmentats, no només ho estem perdent a passos de gegant, sinó que, el mes trist, sembla que ho perdem davant la indiferència general i, més greu, dels que tenen l’obligació de preservar-ho.

Un dels paràmetres més essencials de la qualitat de vida es el Silenci, el nocturn per descomptat, però també tenir cura de no ultrapassar certs decibels diürns en totes les activitats quotidianes (circulació rodada, activitats industrials, a la llar, actes públics, etc.).

La manera tan antinatural de viure a la qual ens hem anat endinsant en les últimes dècades, sobretot en l’anomenada civilització occidental que, en realitat, s’assembla cada cop més a una tornada a la selva i la desfeta de qualsevol cosa que es pogués anomenar civilització, juntament amb la no-assumpció de la pròpia responsabilitat, en són la causa principal.

Una de les poques coses bones de la pandèmia ha estat el cessament del brogit dels motors i la tornada al gaudi dels sons naturals de la vida. L’aire descontaminat i la natura seguint el seu cicle, lliure del seu càncer en forma humana.

El soroll creixent fins a límits insuportables per a la salut humana és una constant que, al nostre país, els darrers anys ha arribat a un punt en què es fa urgent posar-hi fre per la via d’urgència. Cotxes i motos –de tota gama– (de la més alta a la més baixa) amb tubs d’escapament retallats o sense el corresponent silenciador, circulant impunement a totes hores del dia i de la nit; conducció temerària amb carreres il·legals, motos circulant per territori natural –aparentment protegit– sense sancions exemplars per part de l’administració (fent gala d’una mentalitat totalment provinciana, en tractar-se d’un pilot sembla que conegut) la qual cosa ha comportat un nombre creixent d’imitadors descerebrats pel Madriu, Sorteny, Casamanya i la resta de pics d’Andorra... “que guai , oi?”.

Potser ha arribat el moment de parar aquesta bogeria i reflexionar cap a on anem i què estem fent de la nostra vida i del nostre (petit) país ! Tenim 468 km quadrats, la nostra petitesa ens fa extraordinàriament fràgils i, si entre tots hi poséssim només una mica de consciència, podríem reconvertir el que a priori podria ser un inconvenient en una petita meravella, un oasi entre muntanyes, i fer certa la propaganda amb què ens venem a fora però que ara per ara no es correspon a la realitat.

El soroll, a nivell físic, quan passa d’una determinada intensitat es constitueix en un agent agressor de primer nivell per a la salut física i mental dels humans, no és en va que s’ha utilitzat com a mètode de tortura (el més recent cas conegut a Guantánamo)! Fisiològicament, l’ona de so quan penetra per la oïda va directa al cervell sense que tinguem amortidors de cap mena. El que, en principi i de manera natural, vindria a ser un mecanisme de supervivència, la incivilització creixent en la qual estem immersos ho està convertit en agent patogen per excel·lència. El soroll és un dels més importants factors d’estrès (causa de la majoria de patologies actuals), però a tall d’exemple, s’ha demostrat directament implicat en patologies cardiovasculars (per exemple: infarts aguts de miocardi, accidents vasculars cerebrals), dificultats de desenvolupament neuronal infantil (!), incidència i agreujament de patologies psíquiques, depressió, malestar psicològic etc. A nivell transcendent, el soroll té un efecte encara més pervers: ens desconnecta de nosaltres mateixos, de la nostra essència i això es un fet gravíssim per a la nostra pròpia evolució com a espècie. Per contra, el silenci es un factor de benestar físic i, sobretot, psicològic, que contribueix de manera fefaent a la salut. Ens relaxa, calma, ajuda al bon funcionament del sistema nerviós, contribueix a un correcte desenvolupament neuronal (potencia l’adquisició de capacitats cognitives, com ara l’atenció i concentració), i el més important de tot: a nivell transcendent ens connecta amb la pròpia essència, ens permet l’autopercepció més íntima i precisa pel nostre desenvolupament, personal i com a espècie.

Davant de fets tan importants i incontestables, sembla una qüestió de primer ordre per a la salut de la població la regulació de la contaminació acústica dels països. A la UE, fa temps que s’hi treballa i, actualment vist el crescendo insostenible –tant per a la salut humana com per a la mediambiental (quan ens situarem d’una vegada a la realitat, deixarem per aberrant la teoria antropocèntrica i ens situarem al lloc que ens pertoca, dins la natura, en interdependència amb la resta d’espècies?)–, el 2018 s’han actualitzat, implementant-les, les mesures aprovades el 2002 (Directiva 2002/49/CE del parlament Europeu i del Consell d’Europa) a propòsit de la contaminació acústica. Així en la seva actualització de l’any 2018, per entrar en vigor el març d’ enguany (2020), es fa esment a l’obligatorietat dels països membres d’elaborar mapes de so a nivell estatal, amb regulació de les activitats industrials, de circulació rodada, quotidianes habituals, per franges de decibels, horàries, i fins i tot es tenen compte aquells sorolls que, sense passar-se en decibels, són repetitius i també estressants; així com el recull de les opinions de la població sent aquestes vinculants al respecte de les normes. Aquí a Andorra, malgrat les bones intencions d’alguns departaments i persones de Govern, tan sols hi ha algunes regulacions disseminades per diferents departaments i ministeris però inconnexes i, per tant, inservibles a efectes pràctics si no és puntualment per a temes concrets. Fa unes poques setmanes s’ha entrat a debat al Consell General el nou codi de la circulació, que fa temps que es gestiona però que, per aquesta mateixa raó, em temo que ja de bon principi es quedarà curt pel que fa al tema que ens ocupa. Personalment, crec que no es té consciència de fins a quin punt és nociu el soroll per a la salut de la població, i quanta patologia associada comporta, patiments (amb la despesa corresponent, que puja milers sinó milions d’euros) que podríem estalviar-nos, si fem prevenció acurada i responsable, motiu aquest que em porta a fer aquest article i demanar de manera urgent el desenvolupament d’un pla nacional de contaminació acústica, en el qual es recullin les normatives de la UE (fetes pensant en la salut), adaptades a Andorra, que s’articulin estratègicament les disposicions i el control de les mateixes així com les possibles sancions en proporcionalitat i que Govern actuï d’ofici pel seu compliment.

Ara bé, mentre es debat el nou codi i/o s’incrementa l’atenció a l’elaboració d’aquest Pla, crec imprescindible elaborar de manera urgent unes disposicions transitòries, que entrin en vigor per la via d’urgència, i col·laborin a frenar l’escalada insuportable de soroll, generant consciència al respecte per a tota la població.

Com esmentava al principi, cal que reflexionem quin model de vida i, per tant de país, volem. Sempre, d’això sí que no hi ha cap dubte, el més favorable per a l’economia és respectar l’ecologia, en el sentit més ampli del terme: humana i també mediambiental.