Estima i respecte a la muntanya

Les ganes de respirar aire fresc i de sortir de casa després d’una primavera de contenció, mouen les ganes d’enfilar-nos a veure els cims i les crestes de més a prop que de costum. Ganes d’arribar a la vora de l’estany i tocar l’aigua freda, bona per a despertar els sentits i bona per als peus, que agraeixen una estona de remull lliures de mitjons i de botes. A l’hora de l’entrepà, per esmorzar o per dinar, l’herba serà el millor coixí i la roca llepada pel gel hivernal de milers i milers d’anys, modelada sense angles, serà còmoda per fer-ne taula, seient o setial on reposar i des d’on sentir-nos component de la natura, de la muntanya, que d’això es tracta quan hi anem a contemplar-la, a estudiar-la o senzillament a esplaiar-nos. És el moment concret i especial, gairebé màgic, en què notem un impuls i una sensació de llibertat, de gaudi, de sentiments agradables, sense saber ben bé quina és la nostra antena interior que els capta. Aquells moments, les estones més o menys curtes o llargues de gaubança, també fan aflorar en el nostre cap pensaments d’estima i de gratitud, a l’ensems que de respecte a la muntanya, a l’espai obert que ens fa sentir als nostres peus la terra i per sobre nostre, fent el tomb a l’horitzó, la immensitat del cel.

Anar a la muntanya conscients de l’estima i el respecte que li devem hauria de ser una de les conviccions més afermades i inamovibles del nostre comportament. Que l’embrutir-la, que ferir-la, que fer-la malbé sense miraments, fossin accions allunyades del dia a dia i quan es donessin, de seguit rectificades i avorades, escarnides per tal de tallar-les de soca-rel. En definitiva, educació i pedagogia envers la natura, incorporades ja des de fa un parell de dècades en la filosofia de base de les escoles i instituts, amb bons resultats de cara a modificar comportaments o a adquirir-ne de nous, però encara amb molt camí per fer, perquè malauradament veiem maneres de fer en el jovent coixes a l’hora de ser presents a la muntanya. Precisament, aquests dies són notícia les trobades en berenadors de fonts i en refugis de muntanya de colles de jovent deleroses de tornar-se a veure i de fer tabola, aplegant-se com si la pandèmia ja hagués passat, oblidant els protocols de prevenció davant del virus. Poques mascaretes, estar molta estona a tocar a tocar i fins i tot hores, és una imprudència que si es fes en qualsevol parc o plaça seria advertida i se’ls podria fer complir les normes. Però deuen pensar que a la natura els virus es deu fer fonedissos i l’aire lliure compensa qualsevol possible contagi. Les recomanacions i les obligacions són per complir-les i no podem ni hauríem d’abaixar la guàrdia, sigui als carrers, sigui al bosc o a la muntanya més alta.

Fer com si no passés res als berenadors i als refugis no és, però, el pitjor mal que pateixen les muntanyes arreu del món. Des de la massificació dels més alts i emblemàtics cims de l’Himàlaia fins a la freqüentació desmesurada amb motos de trial o amb motos de neu i encara, malgrat les indicacions i recordatoris, l’abandonament de residus, sigui fustes o runa o un matalàs en un racó amagat o els envasos i embolcalls de l’esmorzar o el dinar. Sortosament la gran majoria de gent que va a la muntanya d’excursió té un comportament respectuós, natural, sense fer soroll. Sap casar bé el fet de compartir i respectar un espai que és de tots amb el propi gaudi personal. I ho fa moguda per l’estima, sense la qual no podem mirar les coses amb els sentits ben desperts.

Pel que fa a respectar a l’hora d’enfilar-nos muntanya amunt, cal que tinguem ben present el respecte tan als mateixos elements que conformen la geologia i la part viva, les espècies animals i vegetals, com el respecte a les normes bàsiques en l’equipament i en el comportament propi. Sempre hi pot haver un moment de distracció o bé un ensurt involuntari, però si observem els consells i els aprenentatges a l’hora de sortir a la muntanya, podrem tornar a casa plens de joia i amb les piles ben recarregades. Les presses i les imprudències no són bones amigues per anar a l’aire lliure, per enfilar-nos als cims i a les crestes. I massa sovint se’ns presenten imatges d’esportistes que fan de la muntanya el seu camp de competició, deixant de banda l’equipament necessari i les normes de conducta, exposant-se a patir un accident i a requerir auxili. És un exemple d’aquesta mala praxi la moda de córrer com un isard de l’esportista Kilian Jornet per crestes i a la cancarulla d’estimballs, com li recorden els guies dels Alps –per exemple Jean-Louis Verdier, guia i conseller de comú de Chamonix– cada cop que s’acosta per les seves muntanyes, demanant-li que s’equipi i que ja n’estan farts d’haver d’estar pendents de sortir, com a membres dels equips de rescat a muntanya de què formen part, a ajudar-lo pel seu comportament imprudent: “Estem molt enfadats quan veiem que Jornet segueix pujant amb sabatilles esportives en alçada, malgrat les nostres peticions." Sort n’hi ha que les modes mediàtiques passen i que perviuen els bons costums.