Solidaritat

Suportable és la tasca quan molts comparteixen la fatiga.

Homer

De bell antuvi cap sorpresa. La primera obertura de portes al confinament efectuat a la població, com tothom sap però que no tothom vol entendre degut a un agent infecciós de nova generació i de fosca procedència –encara que jo prefereixo dir-li bitxo de ciència de laboratori, prou intel·ligent com per atacar de faisó molt agressiva les vulnerabilitats de punts molt concrets del nostre organisme–; ens ha demostrat una vegada més el perquè de com hi ha societats capaces de ressorgir de llurs cendres, i d’altres que, vessant supèrbies i arrogàncies històriques, no tenen ni la dignitat d’ésser respectuoses entre elles mateixes i com és obvi, tampoc amb la resta dels humans.

Hem estat i estarem encara durant temps amb l’aigua fins al coll, sobretot, a nivell econòmic per la prevenció i precaució de nous brots de contagi. No n’hi haurà prou que la por d’enxampar la malaltia ens vagi minvant. No serà avantatjós per a ningú, ja que un excés de confiança i l’oblit a les regles aconsellades per compartir un nou model de convivència social no seran bons companyons de viatge mentre no es trobi, si no existeix ja, un antídot per guarir aquesta infestació tan hostil, que a hores d’ara ni en coneixem les seqüeles que ens pot deixar de per vida. Tanmateix tenim el dret i el deure d’anar endavant, això sí, intentant no sofrir més destrosses irreparables, perquè el panorama pot ser desolador d’arribar-nos de nou una inalterabilitat comercial i turística com la d’aquests proppassats dies.

Podria ser un objectiu adaptar-se, no a perpetuar-se a les conseqüències esdevingudes, pensant més a recompondre la manera de què i com viure el demà, que no voler reconquerir l’incert passat?

Per la qual cosa ara més que mai hauria de ser temps de solidaritats, començant per preguntar-nos si entenem de manera justa el seu significat o només l’entenem quan ens interessa.

És sentir-se solidari tenir una bandera onejant al balcó?

Una sortida al capvespre al mateix balcó per enlairar més el ressò d’uns aplaudiments, és solidaritat?

Els que han perdut un ser estimat o estimada, amb arrels catòliques ben profundes i no han tingut el confort d’una darrera oració. Sols durant cinc minuts veient allunyar-se un fèretre de fusta de pi negre per rebre’n les cendres al cap d’uns dies, és solidaritat?

L’incivisme de grups de gent preparant-se una barbacoa o un piscolabis per matar el cuc, a qualsevol berenador de les set parròquies, és solidaritat? I que omple més la butxaca, la meitat d’un lloguer de 1.000 euros o res de res? I la Unió Europea, després de fer anar Andorra per allà on ha volgut, ha estat solidària amb les necessitats del país? I els nostres veïns, França i Espanya?

Solidaritat... tan fàcil és com guardar-se el mocador de paper ja utilitzat a la butxaca i no deixar-lo voleiar per terra.

Si la salut ens ho consentís, demostrem la nostra solidaritat posant-nos a disposició dels responsables dels centres més ofegats per col·laborar amb les tasques que facin falta. La solidaritat ha de ser útil, i no pas simbòlica.

La pena és que de totes les històries sabudes, en coneixem el principi, però ningú de totes en coneix el final.