Dos emèrits ben diferents

La llengua espanyola té molts mots provinents del llatí. El que avui ens ocupa (emèrit) tiba de l’ex i del meritus. I quan parlo de dos personatges amb aquesta condició em vull referir al Papa Benet XVI i al rei Joan Carles, pare d’en Felip VI… Emèrit és aquell que, un cop retirat del càrrec que ocupava, gaudeix d’un seguit de beneficis i prebendes en reconeixement als serveis prestats.

Fet aquest preàmbul, dissociaré dues maneres de fer que no s’assemblen gens. Malgrat que contrastar religió i política és com fer-ho entre un ou i una castanya, és evident que hi ha una distància sideral entre l’un i l’altre. Com aquella que va de la nit al dia.

L’antic cardenal Ratzinger ha estat l’únic pontífex de la història que ha renunciat al llarg de sis-cents anys. Va fer-ho el febrer de 2013 i crec que cal valorar-ho en la justa mesura. Al cap i a la fi, entenc que no té gaire raó d’ésser exigir –dels bisbes– el detall de plegar (jubilar-se) als 75 anys si el Sant Pare de Roma no dona el mateix exemple. Als seus 93 anys, viu reclòs en un minúscul monestir dels jardins del Vaticà. De manera ben discreta i silent, sense xocar gens ni arribar a comprometre mínimament la tasca del Papa Francesc I.

Pel que fa a l’altre personatge de la dupla, pinten molt més que bastos. Ell va veure’s obligat a abdicar el 19 juny de 2014. El que mai no vaig arribar a entendre, en tot cas, fou la pressa galopant dels dos partits majoritaris del panorama polític espanyol de “blindar-ho” tot, col·locant-hi, sense més, el fill. Al cap i a la fi, emprant paraules de n’Alfonso Guerra, tot funciona “per bragueta”.

El proper 20 de novembre s’acompliran 45 anys de mort d’en Franco, el dictador. La suposada democràcia (transició?) que nasqué llavors encara no s’ha pogut treure la son de les orelles. Dit altrament, hem passat un teòric període de pau i prosperitat dessota la submissió absoluta del poble a un règim imposat. Sense oblidar episodis tèrbols com tortures, repressió i alguna mort no prou ben aclarida. Qui era ell per decidir –en comptes del poble i votant– que la prefectura de l’estat l’havia d’ocupar en Joan Carles de Borbó, per real decret?

Em pregunto si, a hores d’ara, amb tota la polseguera i carronya que va sortint bo i tibant de la catifa, no és ètic exigir un referèndum popular que validi la legalitat i transparència del sistema. El poble té dret a llaurar i conrear el seu propi futur, d’acord amb criteris moderns, transparents i nets de tota sospita. Més encara quan creixen com bolets els detalls dels enamoriscaments, nyaps i escàndols, amb xifres de diner esparverants i untats de podridura llefiscosa.

En uns moments summament complicats per al nostre esdevenir, poder gestionar fortunes com els 65 milions d’euros donats a una meuca anirien molt més que de conya. Ara bé, d’on ja em desmarco és en el tema d’intentar barrejar i posar al mateix pot la cantarella del procés català i els tripijocs i ganyotes d’un personatge repel·lent.

Defensar aferrissadament la monarquia sobre la base d’una legitimitat i estabilitat democràtiques requereix del vot popular per garantir-ho. A banda que, fent un pas més enllà, ja ve essent hora d’engegar a can Pistracs figures jurídiques com l’aforament, la inviolabilitat i/o la prescripció de martingales perquè han passat no sé quants anys. Au va!.. Estic tip de sentir filípiques –des de dalt de la trona i empunyant el ceptre de rei– en el sentit que la justícia és igual per a tothom i que cal mirar al futur.

Que em perdonin! El meu futur és ara: present total i absolut. Foragiteu-me termes buit de contingut. Aquells que volen presumir d’ésser per damunt del bé i del mal són justament els qui han de fer palès un criteri estricte de puresa, credibilitat, conducta impecable i sense desmarxar-se ni mig mil·límetre de la ratlla que prescriu el viarany per on hem de progressar i avançar.

Els mèrits es meriten. No essent així, tabula rasa i a partir de zero!