Hem de tornar a les escoles

Dimarts passat el secretari general de les Nacions Unides, António Guterres, va transmetre a tot el món un missatge molt clar: els països que hagin aturat l’expansió local del virus han de prioritzar l’obertura dels centres educatius. I Andorra no n’ha de ser una excepció.

No crec que tinguem cap dubte que el tancament tan llarg de les escoles ha estat un fet excepcional que hem d’evitar tornar a viure per moltes raons. Una d’elles, molt important, és que aquesta situació ha pogut incrementar les desigualtats entre l’alumnat. I és que el rol inqüestionable que té l’escola com a espai per mantenir l’equitat no pot assegurar-se amb les mateixes garanties mitjançant l’ensenyament virtual.

No menystinc ni per un moment les bonances de les noves tecnologies; en soc una gran defensora i com a país les hem introduït a les aules des de fa anys. Sempre enteses com un recurs, com una eina que pot enriquir la metodologia emprada, que pot aportar valor afegit a les activitats planificades i donar eficiència a molts processos educatius.

I malgrat que ens han fet un gran servei durant el confinament i ens han obert la porta a aprendre’n més i a aprofitar-les a partir d’ara més intensament, no han vingut de cap manera a substituir la presencialitat educativa.

Els mestres, els professors i els educadors han d’estar a prop dels nens i joves i han de poder fer un acompanyament presencial tant a ells com a les famílies. I no només això: l’educació és una tasca col·lectiva i, en conseqüència, els professionals no actuen de manera individual, han d’interactuar i crear sinergies entre ells, treballar en equip i fomentar la col·laboració.

Així, hem de poder recuperar espais de normalitat, la convivència als centres i el benestar emocional de tots plegats per poder ensenyar –i sobretot aprendre– amb qualitat.

L’actitud positiva que hem de tenir i mantenir em fa pensar en les paraules del pedagog italià Francesco Tonucci, una de les veus més respectades en matèria d’infància a escala mundial: “M’agradaria que al setembre les escoles no es preocupessin per saber si els seus alumnes recorden les classes que han rebut per pantalla o l’últim que van aprendre abans de la quarantena, sinó tot el que han après aquests mesos a casa, que han estat moltes coses.” De tota situació se’n poden extreure aprenentatges; també d’aquests mesos atípics a les llars.

La pandèmia afecta tots els sectors i, evidentment, el món educatiu no s’escapa tampoc de la gran incertesa que aquesta situació provoca. Però no hi ha cap dubte que l’educació és un dret i com a tal l’hem de garantir a tot­hom. Personalment, estic convençuda que la presència als centres educatius és l’opció més favorable per a tothom: alumnes i docents.

Per aquest motiu aquests mesos d’estiu estem treballant intensament per planificar la tornada a l’escola al setembre, que enguany és més complexa i difícil que mai. Als maldecaps habituals s’hi suma que hem de prendre decisions des de la incertesa i veure com fem encaixar la presencialitat a les escoles amb mantenir al màxim la seguretat sanitària.

És evident, com no pot ser d’una altra manera, que prevaldran per damunt de tot les directrius marcades per les autoritats sanitàries. Des del ministeri hem dissenyat diferents alternatives per als diversos escenaris que puguin anar-se succeint. Tenim marcats procediments clars que ens han de permetre passar ràpidament d’una casuística a una altra segons vagi avançant la situació. Ens estem preparant per poder actuar de manera eficient i coordinada. I també estem preveient la comunicació fluïda amb tots els actors implicat.

Caldrà trobar, a més a més, l’equilibri entre les directrius del ministeri d’Educació i l’autonomia que té cada sistema educatiu i cada centre. Cada escola s’haurà d’adaptar –i fins i tot reinventar les normes i consignes generals– per adequar-se a la seva realitat arquitectònica, organitzativa i educativa.

Hem de ser molt prudents i vetllar per la salut de tots, però la por no ens pot paralitzar. Hem de fer possible que el dret a l’educació sigui ple, i això passa per assegurar la màxima assistència a l’escola. I per tant no estalviarem ni esforços ni recursos, perquè el nostre compromís amb l’ense­nyament ha de ser més fort que mai.

Andorra és un país que ha apostat sempre per l’Educació com a motor de canvi i ara, més que mai, aquesta aposta es valida i es reforça.