Els camins vells són patrimoni

Quan van fer conjuntament el disc Porrera, l’any 1995, el Lluís Llach i el Miquel Martí i Pol van brodar un dels homenatges més bonics a viure al poble, als pobles en el seu conjunt. “Pels camins costeruts s’aprèn el goig de viure.” Allà, al Priorat, tant un com l’altre lligaven versos i notes musicals com si pleguessin amb les mans avellanes o raïm. Encara no havia arribat el despertar de la vinya i dels cellers amb producció limitada i preus i qualitat alta, com s’estilen avui en dia. El vi es produïa pràcticament tot a les cooperatives i només uns comptats cellers de pioners eren els únics que posaven i s’atrevien amb bon ull i encara més gran voluntat i capacitat de treball, a fer i a comercialitzar vi amb el seu nom. Però va resultar que amb simpatia i treball va arribar el ressorgiment de fer vi i per les costes del Priorat es va produir el reviscolar i la revifalla de vinyes que eren abandonades de feia anys i després va venir el normal cicle anual de la terra, fent-se comú en el paisatge de nou el verd de la fulla nova i el virolat de quan els arriba la tardor. Fa vint-i-cinc anys, les vinyes velles, les més preuades, eren gairebé totes abandonades i, paradoxalment, pertanyien a les famílies que no havien tingut prou diners per arrencar-les i dedicar-se a l’avellana, com sí que havien fet els qui havien fet el canvi de conreu. Però l’avellana amb prou feines va poder aguantar la competència de l’avellana produïda a Turquia, que omplia els mercats europeus, i vet aquí com en retornar a la vinya les cases que no havien arrencat els ceps es van trobar que el seu raïm, el de les vinyes velles, i el de la resta, era cobejat i es pagava a preus impensats pocs anys enrere. Si hi aneu avui, podreu comprar vi als cellers però també a la cooperativa, en ampolla o en aquelles garrafetes tan amanoses i de bon portar. A banda, és clar, de poder admirar aquelles terres de muntanya, costerudes i solcades per barrancs.

Curiosament, l’altre dia un amic fotògraf del Priorat em va demanar per anar a fotografiar algun camí vell d’aquí dalt a Andorra i el vaig a adreçar cap a Nagol. Va agafar el camí de Sant Martí i en tornar em va trucar i em va dir: “És una joia, quin goig que he tingut. I la font allà abans d’arribar als camps de Sant Martí, quina delícia.” Li vaig respondre que sí, que malgrat el pas d’alguna moto que esgarrapa els trossos de gravada, que amb tanta traça i paciència van fer amb pedra posada en sardinell els antics nagolencs, el camí de Nagol cap a Sant Martí forma part del patrimoni comú de l’Andorra actual i que, conjuntament amb altre camins conservats en la seva totalitat o només en part, representen els valors del treball, de la col·laboració entre veïns i de l’estima a la terra com a indret, com a lloc, com a bressol i com a niu. El Rafel, que així es diu l’amic, parlant de les costes de Nagol, també em va dir content: “Veig que hi fan vinya, quina il·lusió veure-la aquí al Pirineu.” I té tota la raó, perquè la vinya havia estat un dels conreus dels repeus assolellats arreu del Pirineu, i a Andorra hi era present també.

Els camins vells són patrimoni que cal preservar i, seguint les directrius de bones pràctiques en la construcció amb pedra, s’ha d’evitar la seva degradació i més encara la seva alteració. No tindria cap sentit omplir-nos la boca amb la pedra seca de paret i de barraques, si deixéssim de banda els camins empedrats, les gravades ancestrals, el fil del recorregut savi aconseguit amb moltes hores de fer anar l’escoda i la parpalina per fer camí a mida humana i a mida d’animal de càrrega, com bé fan i posen en pràctica en altres indrets de muntanya que davant el dilema, com per exemple passa amb el camí de Ràmio, allà al Madriu, de si fer el pas més ample o deixar-lo com està, opten per mantenir-lo i emprar rucs o mules per fer el transport. Pot semblar una manera de fer endarrerida, però és la més natural, econòmica i sostenible.

Us deixo amb la lletra de la cançó Embruix de Lluna, tota una declaració de vida i de saber viure. Va ser pensada i feta entre Porrera i Roda de Ter, i hi ha vi que en porta l’embruix, però la podem suposar també en aquestes muntanyes andorranes on la pagesia i la ramaderia, en totes les seves formes, pels camins costeruts, de fa segles, practica “el goig de viure”.

“Embruix de Lluna. Amb la lluna d’abril/ visc converses de silencis,/ ella sobre el coixí,/ jo en un cel d’àngels intrèpids,/ i li parlo de tu,/ si ho sabessis, si ens veiessis,/ de tu i de l’univers/ que en el fons dels teus ulls/ em convida l’amor.// Quan d’esquena al Molló/ la Mort baixa pel Cortiella,/ sota el pont dels records/ jo l’espero sense presses,/ i li parlo de mi,/ si ho sabessis, si ens veiessis,/ quan em vol jo la prenc/ i ballem lentament/ per les aigües del temps.// Com l’encís diferent/ d’un demà ple de força i llum,/ pels camins costeruts/ s’aprèn el goig de viure/ ben lluny de tant neguit/ que glaça els somnis i el cor;/ aquí l’ombra del vent/ desdibuixa el temor dels anys/ i el passat és un gest/ renovat per l’esperança/ que escriu en l’aire net/ el seu missatge d’amor.// Puja l’avi Pagès/ a mig aire de la serra,/ on l’espera el Treball/ el seu vell amic de sempre,/ i li parla de tu/ si ho sabessis, si els veiessis/ com se’n van somrient/ pels estrets corriols/ que han obert amb esforç.// La Natura m’acull/ sense fer-me cap pregunta,/ amb el seu dolç embruix/ fa més plàcids els meus dubtes,/ i li parlo de mi/ i ella riu tendrament/ compartint els secrets/ que em llegit en el vent.// Tota veu és la veu/ de la ruta que fem plegats/ i el ressò persistent/ de tot el que ens conforta/ fa més dens l’àmbit de llum/ on aprenem a estimar.// Més enllà del desig/ compartit i esperat per tots/ hi ha la terra i la gent/ i el goig de no sentir-se/ mai sol en el camí/ on aprenem a estimar.”