AD.Hoc adient

La iniciativa de promoure un model econòmic nacional que a la vegada sigui respectuós amb el medi natural sembla oportuna i adient. El canvi de model per diversificar el que fins ara ha estat gairebé oligocultiu del tabac, la neu i el comerç és quelcom propugnat per Governs i administracions successives, des de fa anys i panys, sense trobar alternatives realment vàlides.

Natura, seguretat i unes ofertes culturals desproporcionades (per nombroses, en relació al cens) són valors que enquesta rere enquesta han destacat els visitants, quan han estat preguntats. Algun dia la Covid-19 serà un mal record arraconat als llibres d’història, com la grip espanyola. Però la base de la salut i de la diversitat biològica és una atmosfera, uns cabals d’aigua i una terra saludables. Justament el que malmet en una part important, el mateix ésser humà, que hauria de ser el principal responsable de tenir-ne cura.

Això anomenat –per alguns amb menysteniment– ecologia no és incompatible amb el progrés ni científic –que l’hauria d’afavorir per ètica– ni industrial ni, en definitiva, econòmic. Potser sí oposat a l’explotació sense límits raonables d’uns recursos naturals que ja fa dies que sabem limitats, contra el que es va arribar a pensar fa uns (pocs) segles.

Benvinguda, doncs, la nova plataforma. Sobretot si encerta a emetre propostes en positiu, d’activitats, a més de respectuoses amb el Medi, i sostenibles amb el temps, rendibles econòmicament i socialment. Perquè és molt fàcil oposar-se a projectes com ara el forn incinerador, i molt menys practicar la reducció de residus urbans o la tria i separació de deixalles reciclables.

De ben segur la majoria, o tots els membres d’AD.Hoc, fundadors o afegits, ho fan. Segueixen les consignes al respecte. O potser alguns no, que una cosa és predicar i una altra donar blat, com expressa la dita espanyola. Aquests dies hem vist voreres i voravies esquitxades de guants de plàstic dels que faciliten els comerços, sobretot els d’alimentació, i fins i tot de mascaretes. Per no parlar de les tifes de gossos i les aglomeracions de les de coloms, que si fossin gavines podrien explotar-se com els antigament publicitats nitrats de Xile.

Molts i moltes, però, de consciència tranquil·la perquè no abandonen elements i objectes a la natura que trigaran dècades, fins i tot segles, a desaparèixer, que no són en absolut biodegradables, potser no van més enllà. Deien observadors de societats antigues que els militants liberals eren els més estrictes amb la conducta moral femenina, especialment de les filles. I després ho van aplicar als comunistes, amb gran part de raó i encert.

Els i les ecologistes, per exemple, es fixen en el nivell de contaminació atmosfèrica del motor del seu cotxe? Ja s’han passat, o han projectat passar-se a un d’elèctric o híbrid al pròxim canvi? O aspiren a un totterreny ben potent, gran consumidor de gasoil, o a un esportiu de gran cilindrada? O el seu somni és afegir al parc mòbil privat una d’aquelles motos ben potents, americanes, japoneses o italianes ara que som a l’estiu? O un quad? I per anar a fer-los servir a la muntanya?

Potser es tranquil·litzaran perquè mai no surten dels nuclis urbans. Han fet, però, un pas més i han limitat el soroll que emeten? O són d’aquells que gaudeixen d’ensordidors escapaments lliures? No fa gaire que el Govern ha anunciat una nova campanya de control de les motos, pel que fa a les seves característiques tècniques i també sobre el comportament dels pilots envers les normes de trànsit.

No és la primera d’aquestes campanyes. Però acabades les anteriors, i en relació a la contaminació acústica, no hem comprovat empíricament que s’hagi reduït, ni gens, ni mica. L’altre dia, a l’avinguda central d’Encamp, una gran Harley Davidson es va aturar al costat de la vorera perquè el pilot saludés un amic o conegut. Aturat, va empènyer l’accelerador a fons, segurament cofoi. I en marxar, va repetir el gir al manillar, per tornar a fer tremolar els vidres dels habitatges propers i torturar les oïdes de vianants i veïns. Es veu que li va agradar l’experiència perquè en dies successius, sense l’excusa de la salutació, l’ha repetit, com si l’hagués automatitzada per superar el mateix tram de via cada vegada.

Benvinguda, en tot cas, la plataforma AD.Hoc. Més que fos únicament com a oposició als atacs al medi. Però molt millor si encerten a presentar projectes “nets” rendibles i si, a més, tots i cadascun dels seus membres són absolutament conseqüents en la pràctica personal i quotidiana de l’ecologisme predicat.