El demà ja és avui

En el moment de voler determinar qualsevol guariment mèdic o valorar el conjunt de produccions alimentàries, inclús les emissions d’estructurats financers i tants d’altres, les conclusions arriben a extrems inquietants per les incerteses de la veracitat de llurs components, i per damunt de tot, per les tergiversacions de la informació percebuda.

Ja no sabem on cercar la veritat amb tanta generació d’escepticisme que ens han creat, depenent de la voluntat dels nostres sentits, la decisió d’escollir de vegades, no a tostemps, un hipotètic resultat esdevingut del fruit de falsos coneixements, i que durant aquest llarg període de restriccions de llibertats, degut a les conseqüències de la malanança per la irrupció del coronavirus, ho hem pogut evidenciar de manera molt activa, constatant de dia en dia un dividit món entre científics i metges, contradient-se l’un i l’altre per la novetat dels símptomes causats pel SARS-CoV-2, deixant-nos amb el dubte d’acceptar les prescripcions predisposades per resoldre la malaltia. Així mateix, un món empresarial-polític davant el repte de prioritzar primer l’emparament de l’economia o de la salut de les persones. Un altre, només polític, que no ha sabut imposar apressadament criteris individualitzats d’efectivitat per a la seva particular globalització i, per últim, el d’una població granment espaterrant, sortint en massa després d’uns 79 dies de reclusió amb una aparença de no haver assimilat gaire la gravetat del mal tràngol proppassat. I què podem esperar a partir de l’endemà, quan les autoritats ja adverteixen d’una tardor altament factible d’aparèixer nous brots infecciosos pitjors que el d’aquesta primavera passada, o sia que probablement reviurem idèntiques contradiccions hagudes entre la medicina natural i la indústria farmacèutica i els seus derivats. Això suposant que no s’hagi mèdicament avançat de manera positiva en alguns dels remeis, origen de l’especulació, o en la troballa d’un antídot millor i efectiu.

El rebuig del nostre subconscient a la realitat desigual de la vida és present fins ben entrada la tardor de l’existència de cada persona. Després d’haver transcorregut amb benastrugança per una primavera on tot creix i floreig i un breu, massa breu, estiu on tota cuca viu, ens arriba la tardor, una estació on es comencen a mostrar signes de canvis significants per, tot d’un plegat, en un tancar i obrir d’ulls, l’hivern se’ns ve al damunt. Sabíem que existia però enganyosament el teníem oblidat. El demà ja és avui. Quasi tot és distint. Els passatemps són el treball diari. El repòs les remembrances. Fem de putxinel·lis igualment però diguem pel seu nom el que veiem i creiem. Continuem seguint estant a mercè d’un entorn oportunista, evolutiu, caduc, cada cop menys honest i menys humà, i no tenim res segur. Ni protegida la pensió. Solament ens manca que els organismes competents vagin suggerint d’alterar els límits dels valors numèrics d’una anàlisi clínica, per poder equilibrar amb més píndoles l’estabilitat del nostre organisme.

El cicle es va completant.