Ni el moment ni el lloc

Avui al Diari llegeixo un article en què es fa referència a una experiència en un restaurant del país on suposadament la persona que escriu, Ramon Villeró, experimenta un tracte bastant desagradable i expressa que de poc serveix promocionar el país si després es brinda un tracte tan poc professional.

Francament, coincideixo amb la seva premissa, de poc serveix. No obstant això, em pregunto: de què serveix el seu article? Una experiència negativa fa que tota la feina d’un país es vegi jutjada, al meu parer erròniament, i ens faci donar una imatge patètica.

Però, com molts saben, jo treballo en aquest món de l’hostaleria i consumeixo de la mateixa el màxim possible. En tots els meus dies lliures surto a menjar a fora, últimament intentant escollir sempre llocs diferents d’Andorra per donar suport al consum local. He tingut tot tipus d’experiències, però el meu balanç és sempre positiu. Sé el que costa aquest treball i l’entrega que requereix. Si hi ha alguna cosa que puc assegurar és que tant jo com el meu equip, tant a Kökosnøt com a Drom, ens deixem la vida en allò que fem tractant de satisfer els nostres clients i donant el millor servei possible.

De totes maneres, el que vull dir és que crec que en moments tan complexos com els que ens toca viure hauríem entre tots de fer l’esforç de jutjar menys, donar més suport i si alguna cosa ens molesta fer el comentari pertinent perquè la persona en prengui consciència i pugui canviar, i si això no és possible sempre tenim l’opció de no tornar-hi.

Però dedicar un espai al Diari per això em sembla completament innecessari i fins i tot m’ofèn. Considero que hi ha coses molt més interessants de les quals parlar; en tot cas, fins i tot hauria estat molt més positiu un article en què es relatés una bonica experiència en un restaurant d’Andorra per promoure aquest sector i contagiar positivisme, ja que estic segura que hi ha milers d’elles. L’hostaleria és un dels motors de la nostra economia, n’hauríem d’estar més orgullosos. I compte! No dic que no hi hagi lloc per millorar i seguir creixent, és clar que el que expressa aquest senyor no deu admetre i concordo que aquest lloc no està a l’altura. Però no hauria estat més bonic escriure sobre com els restaurants van fer l’esforç per mantenir les seves plantilles, per fer tot el necessari perquè els nostres locals siguin el més segurs possibles davant la Covid (amb tot el que això implica) i tot i així puguem seguir gaudint d’aquella pseudonormalitat que tant anhelem?

No sé en quin moment la vida es va tornar un concurs de talents on tots es creuen jutges amb la capacitat de criticar la tasca de l’altre sense tenir en compte tots aquells factors que entren en joc. És increïble com ens costa l’empatia i jugar en equip i com de fàcil que resulta jutjar l’altre.