Aristòfanes i els europeus del segle XXI

Totes les societats creen mites. Es diria que els necessiten. També la societat occidental, filla i hereva de Grècia i Roma, té, entre moltes altres figures mitificades en grau superlatiu, dos grecs del període clàssic (segle V aC): el gran Pèricles (“l’olímpic-cap-de-ceba”, com li deien), la personificació de l’ideal del governant democràtic, elegit pels atenesos en 19 ocasions, 15 de les quals consecutives (del 444 al 429 aC), i l’excels artista Fídies (Atenes 480 aC-430 aC), considerat per molts el millor escultor de tots els temps, autor entre d’altres de les bellíssimes estàtues de la deessa Atena al Partenó i de Zeus a Olímpia.

Doncs bé, el dramaturg Aristòfanes (Citadenèon 445 aC-385 aC), fundador i màxim exponent de la Comèdia Antiga i que ocupa un lloc destacadíssim en la història del teatre universal, no s’està de criticar-los àcidament, exercint a fons una de les funcions bàsiques atribuïdes al teatre còmic: despullar els poderosos. A la seva comèdia La Pau fa dir a Hermes, missatger dels déus, fill de Zeus i de la nimfa Maia: “Savis pagesos, pareu esment del que us diré, si voleu saber el que vam perdre. Tot va començar quan Fídies (acusat de desfalc en la construcció del Partenó) va caure en desgràcia. Aleshores, Pèricles, per no córrer la mateixa sort, espantat pel vostre geni i per la vostra mala bava, abans de rebre ell mateix va calar foc a la ciutat: amb la petita espurna del decret contra Mègara, va bufar fins que va encendre una tal guerra, que del fum van plorar tots els grecs, tant els d’allà com els d’aquí.” Es refereix, és clar, a la terrible Guerra del Peloponès, que ja 23 anys després de la victòria de Salamina (484 aC) contra els perses, enfronta les ciutats-estat gregues entre elles, acabdillades respectivament per Atenes, la Confederació de Delos, i Esparta, la Lliga del Peloponès, confrontació intestina que deixà Grècia exhausta per molts segles. L’any 421 aC, 10 anys després de l’inici de les hostilitats, Atenes i Esparta signen una pau per a 50 anys, trencada poc després quan esclata de nou la guer­ra, que durarà –quin enorme sofriment!– fins al 404 aC.

Precisament a aquesta feble treva dedica Aristòfanes la seva comèdia La Pau, en l’esperançat clima social que la va embolcallar. L’anhelada pau és present en moltes de les seves obres: Els acarnesos, Els cavallers i també Lisístrata. El desinhibit Aristòfanes fa passar per l’adreçador, amb gràcia i sense pietat, una nodrida representació de les estrelles gregues del moment: Eurípides (Nena: “Ves amb compte, no rellisquis, que pots caure d’allà dalt; i després, si et quedes coix, forneixes l’argument a Eurípides i fa de tu tragèdia”); els atenesos (Hermes: “I als atenesos us vull dir que us agafeu d’un altre lloc per estirar: no foteu res més que pledejar!”; Sòfocles (Trigeu a Hermes: “Sòfocles es troba bé. Ara, que li passa una cosa ben rara; Quina?; Doncs que Sòfocles es va tornant Simònides, perquè, ja vell xaruc com és, per diners es faria a la mar dalt d’una estora”); i sobretot Cleó, el successor de Pèricles, blanc directe de la seva sàtira: “Aquell venedor de cuir que rebregava Grècia”, anomenat “mà de morter”, cap del partit popular i defensor declarat de la guerra. De la ironia no es deslliuren.... ni els déus! (L’esclau a Trigeu: “D’on les has tretes (Collita i Festa)?; Com d’on? Del cel”; l’esclau: “No donaria ni un xavo pels déus, si són uns proxenetes com nosaltres, els mortals”; Trigeu: “Prou, però és el cas que també n’hi ha d’aquests allà”).

La Pau és en realitat un crit desesperat contra la guerra entre germans. L’argument és el salvament de La Pau (la deessa Irene) segrestada amb Collita i Festa dins d’una cova pel malvat Pòlemos, assistit per Aldarull. Trigeu, a cavall de l’horrible escarabat de Naxos, s’adreça a l’Olimp, on només hi troba Hermes, ja que els déus han fugit per no ser molestats pels grecs. Pòlemos vol esclafar les ciutats gregues amb un morter. Finalment, els únics que s’esforcen de veritat a estirar la corda són els pagesos. Salvada La Pau, qui hi guanya?: tots els grecs, acaronats per Collita i Festa. Qui hi perd?: els fabricants i comerciants d’armes. Aristòfanes ens recorda que el savi Homer ho va expressar de meravella: “No té germà, no té llei ni té llar, aquell home que és amant de la guerra intestina, la més espantosa!”

Quina lliçó podem extreure de La Pau d’Aristòfanes els europeus d’avui? Una lliçó molt senzilla: la unió fa la força. En el món contemporani, quan Europa no arriba al 7% de la població del planeta, quan, com aleshores l’imperi persa, poderoses potències l’assetgen des de l’exterior (la Xina, Rússia, els EUA de Trump), seria un suïcidi imperdonable que es lliurés a conflictes domèstics, a querelles egoistes, que perdés 2.500 anys després la consciència de l’alta missió que el destí li té encomanada: la continuïtat i la posada al dia de la civilització grega, l’afermament dels valors democràtics, la igualtat dels ciutadans davant la llei, el valor de les arts i les lletres com a emblema de societat avançada que transcendeix el pur interès material. No cal ni imaginar ara i aquí guerres sagnants com les que van inflamar Europa al llarg del segle XX, que haurien esgarrifat el mateix Homer. Però la divisió i l’esmicolament serien catastròfics; ben al contrari, l’exercici de la solidaritat entre nacions (les polis gregues d’avui), la posada en comú de les múltiples potencialitats, l’exercici de la ciutadania europea per damunt de les fronteres polítiques, la millora constant de l’estat del benestar, en definitiva, la consciència d’un destí comú, són la clau de volta del nostre futur col·lectiu.