“La teva mitra serà un barret de palla”

Pius VI el nomenà, l’any 1970, administrador apostòlic de la prelatura que acabava de fundar al Mato Grosso, només dos anys després d’haver-hi arribat des de Catalunya el 1968. I l’any següent, el 1971, el nomenà bisbe titular de São Félix do Araguaia. Pere Casaldàliga tenia 43 tres anys i ben aviat arribarien a Roma notícies de la manera de fer d’aquell jove claretià català que, lluny d’arronsar-se davant les extorsions i les queixes dels terratinents per posar-se al costat dels pobres i dels sense terra, alçava la veu i la creu per demanar una terra per a ser treballada i una vida digna. El mateix 1970 publicava Feudalismo i esclavitud en el Mato Grosso, mostrant com seria des del primer moment la seva missió. Pau VI, que sabia i entenia bé la personalitat i el tarannà del bisbe Casaldàliga, responia a les insinuacions de tallar-li les ales que arribaven des del Brasil a la secretaria d’Estat del Vaticà, amb un “qui toqui Dom. Pedro em toca a mi”, deixant ben clar que l’apostolat dedicat als pobres i als exclosos del Brasil més profund de la selva tenia la seva bene­dicció.

Pere Casaldàliga acceptà ser bisbe perquè així ho decidí la comunitat claretiana del Brasil. Altrament, potser li hauria fet recança l’acceptació. El mateix dia del seu nomenament, en el targeta recordatòria, escrivia: “La teva mitra serà un barret de palla camperol; el sol i la llum de la lluna; la pluja i el serè, la mirada dels pobres amb qui camines i la mirada gloriosa de Crist, el Senyor. El teu bàcul serà la veritat de l’Evangeli i la confiança de la teva gent en tu. El teu anell serà fidelitat a la Nova Aliança del Déu Alliberador i la fidelitat a la gent d’aquesta terra. No tindràs cap altre escut que la força de l’Esperança i la Llibertat dels fills de Déu; ni portaràs altres guants que no siguin el servei de l’amor.” El barret de palla com a mitra el portaria fins al 2005, quan en complir els 75 anys presentà la renúncia preceptiva. Quedaria a São Félix do Araguaia com a bisbe emèrit i allà, a la vora del riu Araguaia, en un cementiri dels indis Karajá, reposa junt al centenars d’indígenes i de pagesos que ell mateix va enterrar, amb caixes de cartró el nens i els grans sense caixa, durant els primers anys d’estada al Mato Grosso. Ho havia demanat expressament en un poema: “Enterradme en el río / cerca de una garza blanca. / Lo otro ya será mío/ Y aquel corriente libre / que yo, pasando, pedía,/ será patria recuperada. / El éxito del fracaso. / La gracia de la llegada. / La sombra-en-cruz de la vida / bajo este sol verdadero / tiene la medida exacta / de la paz de un muerto… / ¡Y el tiempo es eternidad / y toda ruta ya es puerto!”

Nascut a la vora del Llobregat, a Balsareny, ben a prop de Sallent, el bressol de Sant Antoni Maria Claret, a qui Pere Casaldàliga s’uniria espiritualment als disset anys en entrar a la congregació dels Fills Missioners del Cor de Maria, els claretians, que Claret havia fundat a Vic l’any 1849, un any abans de ser nomenat arquebisbe de Santiago de Cuba. La missió dels claretians agafaria tal volada que mossèn Cinto Verdaguer havia estat a punt d’ingressar-hi, com ell mateix ens diu: “Ordenat que vaig ésser de sacerdot, m’hauria estimat més ésser peu de predicador que cap de poeta; mes, desesperançat de fer mai un sermó, per consolar-me’n, me posí a dictar càntics morals.” Mossèn Cinto es referia als escrits primerencs que aplegaria en el llibre Veus del Bon Pastor, publicat en bona comunió i ajudat pels claretians l’any 1894, un any després de veure’s exclòs de la casa dels Comillas i a l’inici del calvari personal que duraria tres anys. Les Veus del Bon Pastor ressonaven amb tanta força en el cor de Verdaguer, que li sentiren dir més d’una vegada: “Més m’estimaria que es perdessin l’Atlàntida i el Canigó que les Veus del Bon Pastor.” Si mossèn Cinto hagués estat “peu de predicador” potser també hauria estat “cap de poeta”, com així feu Pere Casaldàliga, unint el predicar l’evangeli amb l’escriure poesia i així fer l’església que, en paraules seves: “Ha de ser llevat, ferment, llavor.” Sant Antoni Maria Claret moriria exiliat l’any 1870, acollit pels cistercencs, a l’abadia de Fontfreda, ben a prop de Narbona, un racó de verdor i de frescor, envoltat de l’antiga pau monacal i de cultura, que podem visitar i gaudir sense presses.

Pere Casaldàliga va participar en la tasca evangelitzadora de l’Església catòlica amb una ferma voluntat i amb valentia. Reclamar els drets dels indígenes i oposar-se a l’espoli de la terra i de l’aigua, no hauria pogut fer-ho sense les conviccions de fe i d’esperança cristiana. Escriuria, l’any 1986, a Joan Pau II per explicar-li com la Teologia de l’Alliberament era una bona causa a Iberoamèrica, de la mà de l’ecumenisme i dels més pregons apostolats del cristianisme participatiu i de base. Entre altres coses, el bisbe Casaldàliga deia a Joan Pau II: “Por qué no decidirse, con libertad evangélica y también con realismo, por una profunda renovación de la Curia Romana?” Hauria d’arribar, 27 anys després, el Papa Francesc per començar a moure els fils en aquella direcció.

En una visita a Cuba, l’any 1999, un any després de la històrica visita de Joan Pau II, Pere Casaldàliga deia davant del seu amic Fidel Castro: “Yo, obispo a la izquierda, poeta de camino, venido de otros mundos pero injertado en la Patria Grande como un brote mestizo de culturas y anhelos, misionero con una cierta vocación para evangelizar ‘macedonios’, y claretiano de aquel que fue arzobispo de Santiago de Cuba, hago esta declaración, a veintitantos de febrero de 1999, esperando que termine menos mal este milenio, ‘deslumbrante y cruel’, mientras la posmodernidad anda sin rumbo y quieren declararnos ‘cansada’ la utopía.”

Si la mitra del bisbe Casaldàliga va ser un barret de palla, el bàcul va ser un rem del indis karajá. Curiosament, el bisbe Deig, també bagenc, fill de Navàs, que ho fou de Ciutadella de Menorca de 1977 a 1990, tenia com a bàcul un rem que li regalaren els pescadors menorquins i que portava també com a bisbe de Solsona, de 1990 a 2001.