Empreses de biotecnologia i el Dret internacional Humanitari

La darrera de les pandèmies que ens ha assolat no deixa de ser un esglaó més de la història convulsa de la Humanitat. D’aquests darrers centenars d’anys, ens hem trobat al continent europeu, extensiu en la major part dels casos a escala mundial, tot un seguit de pandèmies. Destaca la pesta negra (s. XV) que va matar més de 25 milions de persones del continent europeu, el darrer brot de la qual es va produir a Marsella el 1720 i la pandèmia de grip del 1918-1919 (malaltia infecciosa viral), amb una mortalitat estimada d’entre 50 i 100 milions de persones arreu del món. Al llarg de la Història s’ha patit pesta negra, còlera, verola, Ebola, grip i un llarg etcètera, finalitzant amb el més recent, el SARS-CoV-2. Res que no hàgim vist abans des d’una òptica estrictament europea.

Oficialment, segons les estimacions del 2018 de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), hi ha 41 laboratoris oficials, molts dels quals de màxima seguretat. Aquests laboratoris, anomenats BSL-4, tenen el màxim nivell de bioseguretat, ja que treballen amb agents d’alt risc de contagi, entre els quals els anomenats anteriorment.

No vull entrar en la polèmica si aquests tipus de laboratoris podrien ser l’origen del SARS-CoV-2, però el que sí que hem de tenir present és que molts d’aquests centres d’investigació biotecnològica formen part d’una xarxa activa de laboratoris per a una hipotètica guerra biològica. En finalitzar la Primera Guerra Mundial, la Societat de les Nacions va considerar que fóra bo no repetir els errors de la Gran Guerra i es va signar l’11 de juny del 1925 el Protocol de Ginebra relatiu a la prohibició de l’ús en la guerra de gasos asfixiants, tòxics o similars, així com de mitjans bacteriològics. La major part dels països del món en l’actualitat s’hi han adherit i l’han ratificat (142), no obstant, el Principat d’Andorra encara no forma part d’aquesta llista tan extensa.

Els laboratoris biotecnològics estan a l’alça, les empreses biotech són una de les tres branques en què es decanten els centres d’investigació de Biotecnologia, les altres dues serien l’armamentista i la tecnològica.

Si bé és cert que els laboratoris de biotecnologia de nivell 4 tenen unes mesures extremes de seguretat, precisament pels perillosos agents patògens que investiguen, també és cert que no sabem del tot quants n’existeixen en realitat; algunes fonts eleven a 71 els centres sospitosos d’existir però no admesos pels mateixos estats. En aquest sentit, el Principat d’Andorra va proposar l’aprovació de l’adhesió el 17 d’octubre del 2002 (BOPA 20 de novembre del 2002), si bé no es va ratificar pel nostre país fins al 2 de març del 2015 la Convenció sobre la prohibició del desenvolupament per la producció i emmagatzematge d’armes bacteriològiques (biològiques), tòxiques i sobre la seva destrucció, realitzada la seva signatura el 10 d’abril del 1972 a Londres, Washington i Moscou.

El Principat d’Andorra està fent passes vers el Dret Internacional Humanitari (DIH), però ha arribat l’hora d’accelerar. No ens podem permetre que ens puguem tornar a enfrontar a una pandèmia com la viscuda i hàgim d’acotar el cap sabent que manca la signatura d’alguns dels tractats de Dret Internacional Humanitari, concretament a data 20 de juliol del 2020 (font: CICR) manquen 19 tractats o protocols per signar pel nostre país.

Un dels pilars de la Creu Roja és fonamentar que els nostres països coneguin i aprovin mitjançant l’adhesió i posterior ratificació els tractats de Dret Internacional Humanitari signats per la Comunitat Internacional, en som garants i ens hem compromès davant dels organismes internacionals, començar pel protocol de Ginebra relatiu a la prohibició de l’ús en la guerra de gasos asfixiants, tòxics o similars, així com de mitjans bacteriològics signat el 1925 seria un bon inici.

La nostra ciutadania després del que ha viscut aquest 2020 s’ho mereix, el Principat d’Andorra, també.

* Josep Pol i Pedrós, President de la Creu Roja d’Andorra