Francesc Badia, l'últim veguer

És un encert el seu recordatori per a la missa funeral del passat diumenge a l’església de Sant Julià. Contemplant el gran mosaic de Marko Rupnik i sota la mirada dels ulls immensos del Pantocràtor, que et mira de fit a fit, esperava l’inici de les exèquies llegint el recordatori. Un text inicial, breu, concís: “Feliços els qui creuran sense haver vist (Jn.20,29).” Una benaurança del final de l’evangeli de Sant Joan, adreçada als creients que no conegueren Jesús mentre vivia en aquest món. Després un pictograma, un símbol fi, esquemàtic, icònic, que descriu i comunica els tres centres de gravetat, els tres nuclis espirituals del Senyor Badia o així vaig comprendre el seu missatge: una creu (cristianisme), els merlets d’una torre (Montblanc) i el perfil d’una muntanya (Andorra). A sota del pictograma, el nom, la denominació: “Francesc Badia i Batalla, Vidu de Maria Gomis i Domínguez.” Senzill i simple. I, en el moment de ser cridat a la Casa del Pare, la pregària demanada pels fills, nets, besnets i tota la família -el nucli de tots els nuclis- tanca el gruix del text.

Francesc Badia i la seva família així ha volgut que fos recordat. Va viure una vida llarga i plena. Ja era llicenciat en dret quan jo encara no havia nascut i ja fa set anys que estic jubilat. Guardo un gran record al seu costat dins els serveis del Copríncep Joan Martí. Tota la meva vida laboral des del 1976 coincideix a Andorra amb el veguer Badia. Uns anys apassionants en la vida del país, just quan s’inicia el procés de reforma de les institucions en aquell intercanvi de cartes entre Consell General i Coprínceps el febrer del 1975. Nemesi Marquès ja té escrits aquells anys. Recordo ara els primers moments i l’esperança del Senyor Badia -així el coneixia tothom- explicant-me “l’esperit de Caors”, la reunió que havia tingut lloc a Caors, l’estiu del 1973, entre els Coprínceps Pompidou i Martí i els seus serveis. Puc escriure avui que aquella entrevista, la primera vegada que es trobaven personalment els Coprínceps des dels Pariatges, originà una força de fons -imparable, puc dir ara- per posar al dia les institucions andorranes en tres àmbits: un primer de reforma de la justícia, de refer el Tribunal Superior de la Mitra, de creació del Ministeri Fiscal, de canvis en el Jutjat d’Apel·lacions, de presència dels lletrats en els judicis penals, de duplicar els batlles... Un segon camp, en la discutida representació internacional, en una solució pactada, nomenant els dos Coprínceps l’Antoni Morell a la conferència d’educació de la UNESCO i l’Eduard Rossell a la conferència de Drets d’Autor el mateix any 1973. I un tercer espai d’actuació en el camp social i laboral, com la llei del contracte de treball de 1974. El Senyor Badia s’inicià com a Veguer i en fou protagonista directe d’aquest “esperit de Caors”. Aquesta és la música que sento a la Mitra quan hi entro a treballar. Un conflicte de competències entre Coprínceps i Consell General en la regulació de la nacionalitat, de les polítiques socials i de la immigració, així com el desequilibri en la representació política dins el Consell General, enmig d’una evolució econòmica, demogràfica i social del país, i els vents que venien d’Espanya donaren lloc l’any 1975 a l’inici del procés de reforma de les institucions. De la llarga història d’aquesta reforma fins a la Constitució del 1993, el veguer Badia en fou un protagonista directe, tenaç, sòlid i perseverant. La seva coherència i el seu caràcter negociador el dugueren a treballar, en el pacte i en una paradoxa, a fer possible que en el disseny de la futura Constitució desaparegués el càrrec -i el nom- de Veguer.

Aquest és el meu obituari. He tingut l’honor de treballar amb l’últim veguer, així a seques. Potser encara és viu l’últim veguer francès. No ho sé. Però amb Francesc Badia ha desaparegut l’últim veguer de la història d’Andorra. Després de la Constitució hem gaudit encara de 27 anys del seu compromís cívic, eclesial i social, de la seva amistat i presència entre nosaltres. Un excel·lent penalista, una bona persona i, si se’m permet, un gran company. Gaudim també de les seves reflexions i escrits sobre història, art, dret i jurisprudència penal. Cito mirant la biblioteca: Assaig sobre el barroc andorrà, Els camps de treball a Catalunya durant la Guerra Civil 1936-1939, El copríncep Mons. Justí Guitart i el seu temps 1920-1940, Recull de Jurisprudència Penal d’Andorra 1975-1994, Muralles medievals i guerres de setge, i altres que no tinc.

Com el veguer Anton Fiter i Rossell l’any 1737, també el veguer Francesc Badia i Batalla, l’any 1972, es va adonar que qui controla el passat controla el futur. I ens ho va ensenyar per sempre el bisbe i Copríncep Joan Martí: la millor manera d’endevinar el futur és construir-lo.

Adeu-siau, Senyor Badia!