Recarreguem la cultura

Aquest dissabte d’estiu ens fa ser a Andorra amb un deix d’enyorança, amb un sentiment com de dol, com de mancança. Si el virus que, d’amagat i de traïdor –com feien els pirates de la cançó de l’Esteve Albert A les Medes hi ha una nau– no hagués escapçat, entorpit, entortolligades tantes coses, avui una corrua de cotxes tots pel seu compte però amb una mateixa destinació matinarien per anar a passar l’encara endormiscada Cerdanya però ja amb l’albada clara, per Pimorent o per Martinet i, veient sortir el sol al coll de la Perxa, emprendre la baixada cap a Oleta i Vilafranca de Conflent per arribar a Prada tocades les nou i entrar a l’aula on la SAC, benemèrita i compromesa, de fiar, és a dir, la Societat Andorrana de Ciències, tenia preparada ja la taula i les provisions d’aigua mineral per iniciar la Diada Andorrana a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent. Diada llarga, extensa, curulla de paraules i de pensaments, nodridora, espessa a estones, en altres vaporosa, de dinar amical, de cafè amistós, de represa a la tarda amb moments de pesar figues i amb consciència de ser-hi en cos present, malgrat la passió de migdiada i la sensació d’aquella pau que ens agafa i ens endolceix per dins quan ens guanya la becaina.

Però deixarem per l’any vinent amb volguda i renovellada embranzida la Diada Andorrana en el marc del Lycée Renouvier de Prada de Conflent i ens plantem aquest dissabte al Palau de Gel de Canillo per celebrar la 33a Diada, per tal de poder-la fer, també, estant de cos present i de pensament, puix a Prada se celebra la Universitat Catalana d’Estiu però a porta tancada, amb les conferències i els cursos dictades o impartits de forma telemàtica. La SAC, en aquest cas, ha tingut la bona pensada de convocar-nos al Canillo, seguint totes les normes i els protocols de protecció enfront el virus que, d’amagat i de traïdor, com els pirates –i ara cantarem la cançó– ens ronda. Escrivia l’Esteve Albert al peu del Montgrí, en terme de Bellcaire d’Empordà, a finals dels anys setanta: “A les Medes hi ha una nau/ pirata, de gent moresca,/ que s’hi empara i s’hi fa el cau/ i a anar-hi ningú s’hi engresca./ A les Medes hi ha una nau.// Els de Pals i els de Begur/ amaguen l’or i la plata/ perquè ningú se sent segur/ en veure la nau pirata./ Els de Pals i els de Begur.// Des dels cims de l’Estartit,/ del Montgó i de Torroella,/ la vigilen dia i nit/ els qui fan de sentinella./ Des dels cims de l’Estartit.// Els pirates de traïdor/ per la costa empordanesa/ fan alguna incursió/ i donen cops per sorpresa./ Els pirates de traïdor.// Per darrere del Montgrí,/ sobtant els de Torroella/ a Bellcaire van venir/ i van raptar una donzella./ Per darrere del Montgrí.” Ai l’Esteve Albert, com ens fa navegar de bolina, tibants, cara al vent, per la mar de la cultura. La terra i la gent.

A Canillo avui no hi haurà el contacte gairebé corporal que a Prada es donava. Hi serem en escampada, escoltant les aportacions de qui presenta ponència i ens l’ofrena com la més rica menja, com ambrosia només presentada als altars dels déus. És d’agrair, tant d’agrair, la participació a la Diada Andorrana, en ple agost i en plena calorada, que retornen, embolcallats amb el sentiment de mancança, de record enyorat, les imatges de qui estiu rere estiu, o gairebé cada estiu, compareixia a Prada trencant les vacances o els quefers propis i aguantava tota la jornada a peu de canó. Tants noms volen avui en el record de les Diades a Prada. Deixeu-me’n recordar un parell, deixeu-me recordar només la Rosa Ferrer i la Lydia Magallón..., amb dos noms en tenim prou però si mireu els llistats dels assistents anotats en el corresponent volum de cada Diada publicats per la SAC, veureu quina ramada no s’hi ha aplegat cada estiu a Prada des de fa trenta-tres anys!

Avui a Canillo toca parlar de la multiculturalitat a Andorra. La cultura teixida amb diferent fils i per distintes mans, amb colors i textures variades, amb matisos i traços desiguals però fent-nos sempre d’abrigall. Recarreguem-nos de cultura, que és com si ens féssim petons, ara que ens són privats de fer-los. Recarregar la cultura avui a Canillo, com a reservori de bones intencions i d’aliment del pensament i dels esperits esperançats. Cultura que ens situa ara i aquí i que per això ens fa mirar enrere amb un deix d’enyorança, sempre bona per recordar amistats i vivències portades ben endins del cor. L’Andorra d’avui dissabte, 22 d’agost de 2020, i l’Andorra de fa un any enrere i dos i tres i així fins a les beceroles de la prehistòria andorrana, quan aquella bona gent començaven a fer país. I l’Andorra d’aquí un any i dos i tres i fins arribar allà on aquests país arribi i que sigui per molts anys, amb “nova amor i renovat costum”, així ho escrivia mossèn Manuel Pal –et trobem a faltar, Manuel– en el poema Andorra la Vella, escrit el 16 de novembre de 1977: “Tens veu de poble i aires de ciutat,/ vella mestressa de les valls formoses./ Bé s’endevina pel vestit que et poses/ que algun hereu molt ric t’ha festejat.// Quasi t’oblides de mirar el sembrat/ i de regar al balcó clavells i roses./ Ressentiràs, em temo, com a noses/ falsos miratges que t’han fetillat.// Confio sols en el claríssim seny/ que et ve de lluny i d’una deu molt alta./ La vigorosa saba que t’empeny/ encara pot florir en la teva galta./ Pots retrobar l’esclat d’antiga llum/ amb nova amor i renovat costum!”