Poca cosa és veritat. Quasi tot és mentida, o no

A la Vall d’Altmühi es troba Solnhofen, zona reconeguda mundialment per la formació que hi existeix de pedra natural calcària, i per haver-s’hi descobert (1861) els fòssils de l’espècie d’au més antiga; l’Arqueòpterix. Avui extingida. Visqué fa uns 150 M d’anys. També fa anys, però no tants, que en els Laboratoris Nanuk Bio Pharma S.A., ubicats a l’illa de Perejil, van aconseguir recuperar l’ADN d’un d’aquests ocellots.

Molts fets fan pensar que una vegada obtinguda la informació genètica, aprofitant-se del bon estat d’una de les restes de les troballes, diversos components de l’equip científic amb més cobdícia de soca-rel van voler anar més enllà dels límits aretològics, i van alterar la glàndula de la closca per implantar teixit, amb embrions d’altres grups d’ocells mitjançant la bona disponibilitat de modernes tecnologies.

Traspassar uns principis, suposadament respectuosos inicialment amb el desenvolupament de l’entorn, la societat i tot el que s’hi cou, no ha estat mai sota control exclusiu de ningú, ja que en l’instant que la vena evolucionista envaeix qualsevol talentós cervell, alhora eixelebrat i narcisista, la fam d’assolir al preu que sigui una complaença a llur celsitud és d’alguna manera premiada. No ens enganyem, els límits només són per al populatxo, tot i que aquesta vegada, l’infortuni ha fet que el vestit més a mida que probablement es pretenia elaborar hagi anat en orri. L’hodiern agent infecciós no està fent distincions de classes com a totstemps havia succeït en semblants circunstàncies.

En aquesta ocasió es volia fer creure la població que l’actual daltabaix que s’estava patint l’havia ocasionat una mutació de la psitacosis que generen els coloms. Ocell aquest de la família dels colúmbides, portador de moltes malalties, alguna de mortal si no es tracta ràpidament.

Tornàvem a fer tombs altre cop per una gran rotonda, sense saber veritablement per on sortir i poder continuar viatjant. Els estralls eren devastadors, i es feia dificultós poder mantenir silenciada la veritat davant la crua realitat que es vivia. Tants tripijocs experimentatius entre l’arqueòpterix i l’ocell més abundant del nostre temps, el pardal, no podien arribar a bon port. La matusseria de l’expertesa havia creat una toxina que quan el pardal deposionava, aquesta femta provocava uns gasos metzinosos que, a l’inhalar la pols que se’n desprenia, resultava mortal per als humans i per als animals remugants, les vaques.

En el transcurs de l’última dècada, infinitat de noves malalties de malànima havien aparegut del no-res, a tothora, la darrera, molt més violenta i destructiva que l’anterior. Microbis i virus, eren la gamma elegida per reduir d’alguna manera l’excessiva població existent en el planeta blau, que, a manca dels equilibris que proporcionaven les grans guerres, s’estava despòticament aconseguint idèntica efectivitat amb les empastifades de conveniència, i encara els invisibles governants impúdicament reiteraven des de les seves poltrones que la presència dels agents mortífers es devia a les alteracions climàtiques i també biològiques d’uns determinats animalons. Altres, que ressorgien de llavors adulterades per un sòl esgotat per la química que engolia constantment. També es deia que el pol·len d’algunes plantes de la família de les urticàcies havia ramificat tuixegossament, àdhuc, per les espores de la Monilophyta (Falguera).

Cada vegada la versió oficial era diferent i la fi més macabre.

Al límit de les causes i llurs efectes, al·leluia!, els pobladors més indisciplinats, inconscients i tossuts, farts dels hostiots que rebien a tort i a dret, entengueren l’obligança de metamorfosejar els mals i bons costums heretats, per a poder subsistir en un entorn ja totalment desconegut, veient finalment, que res el faria millor.

“Tota inventiva ha de tenir una finalitat preconcebuda vers un objectiu concret i sa, aleshores, això vol dir que si el resultat final no és l’esperat, ha de ser per dos motius; per error o que realment s’ha fet el que es volia.”