Una Andorra plural

La temàtica tractada per a l’edició d’enguany de la Diada andorrana de la Universitat Catalana d’Estiu m’ha semblat del tot encertada. Parlar de la multiculturalitat a Andorra suposa endinsar-se en una profunda reflexió sobre què està passant en una societat tan petita com la nostra. També implica penetrar en el pensament dels qui no tenen una cultura similar. És un exercici que al llarg d’aquest escrit he tractat de fer.

Andorra ha viscut una forta evolució a l’alça amb el pas del temps pel que fa al seu volum de població. Un major nombre d’habitants implica més quantitat de cultures que s’assenten dins del territori.

Existeixen, en aquest sentit, certes similituds amb altres països com Suïssa, Canadà, França o els Estats Units, en què la multiculturalitat hi és més que present. Això es deu, en bona part, a la seva posició geogràfica, el nivell d’acceptació vers els nouvinguts i també perquè les relacions frontereres amb els països veïns són molt estretes. A parer meu, la cultura es troba fortament relacionada amb el lloc de naixement o de residència d’un mateix.

Aquest fet pot desembocar en dos vessants pel que fa a l’opinió sobre si és fructuós que a Andorra hi hagi una gran barreja de cultures. D’una banda, els qui defensaran que és un aspecte positiu perquè, d’aquesta manera, ens impregnem d’altres pensaments i descobrim noves cultures. D’altra banda, els que pensaran que aquest fet ens allunya de la cultura andorrana.

Tal com constata el departament d’Estadística, el 2018 al Principat residien persones de diverses nacionalitats tals com l’andorrana (48,6%), l’espanyola (25,1%), la francesa (4,4%), la portuguesa (12%) i d’altres (9,7%). Aquests guarismes inciten a aprofundir en la nostra reflexió. El fet que el nombre dels nacionals andorrans no sobrepassi la meitat de la població determina que el país es troba fortament diversificat pel que fa a les nacionalitats i, insisteixo, en les cultures. Cal partir de la base que es data l’arribada d’immigrants a Andorra cap a finals dels anys vint i principis dels anys trenta, per tant, no es tracta d’un fet recent, és a prop de complir un segle. La implementació de serveis com l’antiga FHASA o la instauració del sector agrícola i ramader van permetre generar llocs de treball i molts forans van veure Andorra com a destí per prosperar.

Tampoc cal obviar que alguns d’ells es van veure obligats a escollir Andorra perquè al segle passat els conflictes bèl·lics eren persistents, ja fossin a escala nacional com la Guerra Civil espanyola o les guerres mundials. I si, avui en dia, ens hem de basar en una justificació de l’arribada d’estrangers, ens hem de recolzar per inèrcia amb el fenomen de la globalització, en primer lloc, i en la seguretat que un país de dimensions tan reduïdes com el nostre ofereix.

Bé és cert que no tot el món té arrelada la cultura del nostre país d’igual manera. I als fets em remeto. Mentre alguns aprofiten les Festes Majors, la Diada de la Constitució o la de Nostra Senyora de Meritxell per fer país, d’altres aprofiten aquestes festivitats per marxar uns dies cap a les segones residències o per viatjar.

Això és respectable. Nogensmenys, crec que no hem de perdre els valors que ens han dotat d’una identitat pròpia. Aquestes celebracions tenen, a part d’una sinonímia amb el temps lliure, un caràcter simbòlic en el sentit que són dates que les institucions marquen al calendari per commemorar el que realment som. Cal preservar i potenciar aquests valors.

Aprendre de més cultures ens enriqueix com a persones, fa que entenguem els punts de vista, tradicions i pensaments d’altres col·lectius o individus. A títol personal, he tingut l’oportunitat de tractar amb persones amb les quals la seva cultura no s’assembla ni de lluny a la meva. Però sempre ha imperat la cordialitat i la fraternitat, principalment perquè s’han traspassat les fronteres de la intolerància i del fanatisme.

La gran majoria de nosaltres no hi seríem aquí si no hagués estat per l’arribada dels nostres avantpassats. També ens hem criat amb persones que no tenen la nostra cultura, i aquí incidiré amb el llenguatge. Pensem amb els patis de les escoles, allà s’hi pot arribar a parlar tres o més idiomes. Els més recurrents: català, francès, espanyol i portuguès.

Per això és important obrir la ment i entendre que hi ha educacions, dogmes o formacions diferents que s’han assentat al nostre país. Totes són igual d’importants i s’han de respectar, encara que amb excepcions. M’explico. No podem pretendre que certes cultures ‘extremistes’ siguin acceptades si atempten contra la vida de les persones o animals, tant físicament com moralment.

Inclús si volem filar més prim, cada parròquia gaudeix d’una cultura pròpia. Per exemple, la Mare de Déu de Canòlich és una tradició atribuïda a Sant Julià de Lòria, mentre que la festivitat de Sant Pere del Serrat es professa a Ordino. De ben segur que en aquestes festivitats hi participen ciutadans d’altres parròquies. I a això és al que em refereixo, la inclusió de persones que no formen part d’un indret on se celebra una tradició o festivitat és sinònim de riquesa social.

A tall de conclusió, crec que és fructuós que dins la societat andorrana hi emani gent amb cultures diversificades. Ens enriqueix immensament i segurament no en som del tot conscients. Ara bé, tampoc podem deixar de banda ni menystenir la cultura andorrana. Al final, estem parlant de tradicions ancestrals que ens han portat a ser qui som i que aspectes com la globalització no poden alterar.

Cal tenir present que totes les cultures poden conviure en perfecta harmonia perquè Andorra és un país modern, tolerant i madur.

* Àlex Flecha Dabad, President de la Secció Jove de DA