L'educació intercultural a Andorra

En el marc de la 33a jornada andorrana “Andorra i multiculturalitat” dins dels actes de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) celebrats el 22 d’agost passat, vaig tenir l’oportunitat de reflexionar sobre el concepte de multiculturalitat no només des de la meva vessant de mestra i psicòloga sinó també des de la meva experiència personal com a originària de l’Índia i que porta tota la vida al país.

Així, el primer que vaig fer és preguntar-me què pot aportar una hindú nascuda a Barcelona, escolaritzada en el sistema francès i després en l’espanyol i que ha treballat com a mestra en l’escola andorrana, i també s’ha format com a psicòloga, sobre educació intercultural a Andorra?

La veritat és que més enllà del que he pogut aprendre en la meva formació com a psicòloga o com a mestra, la meva pròpia experiència de vida m’ha plantejat una sèrie de situacions en les quals m’he pogut sentir igual de discriminada com d’acollida i d’estimada.

En aquest context, l’educació que he rebut tant a l’escola com a casa, en moltes ocasions, ha perpetuat microracismes i ha fomentat la discriminació positiva allunyant del que hauria de ser la integració i l’acceptació incondicional independentment de la raça i la religió. Malgrat això, em sento molt afortunada de poder haver viscut aquestes experiències que alhora em permeten fer una reflexió profunda que per la cultura dominant podria resultar esgotadora alhora que inútil.

I el que acabo d’expressar justament en la darrera frase del paràgraf anterior és això, un microracisme, dels quals he sigut víctima però dels quals jo també soc artífex ja que d’això no se’n salva ningú. La percepció que existeix una cultura dominant porta de manera implícita que hi ha una cultura secundària o submisa. Per tant, si això és així, em puc sentir molt assossegada dient que fer una reflexió pot resultar esgotador o inútil per a la cultura dominant.

Precisament, això és el que no s’ha de permetre organitzant esdeveniments sobre multiculturalitat, explicant les adaptacions, o les iniciatives que fan en un lloc determinat per acollir les diferents cultures ja que això, és assenyalar allò que és diferent, és a dir que no és semblant al que predomina. I aquest és el cercle viciós on fàcilment et pots sentir atrapat siguis de la cultura que siguis.

Aquest cercle viciós es comença a formar quan a l’escola, alguns nens tenen tot el protagonisme per celebrar el dia de la diversitat o el dia de Portugal o el dia de l’Índia. L’hindú o el portuguès se sent diferent, i la resta de la classe no entén perquè alguns nens i nenes tenen el seu dia especial. Aquesta experiència la vaig viure amb certa il·lusió a l’escola francesa d’Andorra, però de la qual també recordo la meva mare, tota indignada, recalcant que a l’escola se’n riurien del meu vestit o com deia jo, de la meva disfressa. Potser des d’una visió basada en l’educació intercultural, els nens i nenes haurien d’haver après els elements característics de la cultura índia o portuguesa des d’una perspectiva integradora, respectant la seva condició de nens que encara no tenen perjudicis ni estereotips però sí són curiosos i oberts a experiències noves.

Aquest episodi certament em va marcar i, per això, durant la meva formació en ciències de l’educació vaig decidir que si algun dia era mestra fomentaria la percepció de la diversitat com un valor i no com una diferència.

De forma anecdòtica, explicaré com en el meu primer any exercint de mestra, la meva classe de maternal va pintar el seu autoretrat en tota la gama de colors marrons possible, a diferència de la classe del costat en la qual es va escollir el famós “color carn”. Va ser curiós veure els autoretrats penjats al passadís de les dues úniques classes de maternal d’aquella escola, semblava que en una, tot i no representar la realitat, havien congregat a tots els nens i nenes del mateix to de pell i en l’altra tots els que no encaixaven dins del “color carn”.

D’una forma o altra, l’escola té una responsabilitat ingent en la formació humana i en la transmissió de coneixements. A vegades, aquesta comesa s’escapa de les mans d’alguns professionals, no perquè no se sentin compromesos amb la causa, sinó perquè es troben en aquest cercle viciós en què perpetuen microracismes sense adonar-se’n.

La inclusió és una lluita constant que implica a tots i totes. L’educació és l’agent clau que ha de partir d’un enfocament holístic de forma transversal i interdisciplinari per afavorir la comunicació i la convivència i el respecte davant de tot.

El context actual és propici per evitar que es generi aquest cercle viciós ja que estem vivint un moment on la globalització ens facilita l’intercanvi social i cultural. Una Andorra oberta al món significa enriquiment, formes de fer i de ser diferents, acceptació i intercanvi incondicional. El moment de fer visible les diferències és del segle passat, ja fa temps que això s’hauria de normalitzar i gran part d’aquesta funció es troba en l’educació i com les persones transmeten els seus pensaments perquè no acabin sent estereotips encoberts o microracismes.