El cor canta a les Valls d'Àneu

Si les previsions i les voluntats de fer-ho també a les Valls d’Andorra arriben a bon port, podrem veure a Encamp l’espectacle Palmira, centrat en el pas de Palmira Jaquetti l’any 1925 pel país en missió de recerca de cançons per a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, creada i impulsada l’any 1921 per la Fundació Rafael Patxot i l’Orfeó Català. Quan vingué a Andorra, era una jove de trenta anys i portava l’embranzida i la força interna per passar pels pobles i les cases andorranes a fer cantar i a escoltar les cançons encara vives en el dia a dia i apreses i cantades d’una generació a una altra. Ens farà molt goig escoltar allò que Palmira Jaquetti deixà escrit de la seva estada a Andorra i també escoltar una tria de les cançons que aquí va recollir. Donem així per suposat que l’any vinent podrem presenciar l’espectacle de veu i música, amb l’actriu Elisenda Rué i el guitarrista Izan Rubio, perquè és la millor manera de poder entendre el valor de la cultura popular i com aquesta omplia i endolcia, sense fer soroll, amb el caient natural, la vida soferta i abnegada dels pobles dedicats a l’agricultura i la ramaderia, com ho eren plenament tots els de la muntanya pirinenca abans de la modernització experimentada de cinquanta anys cap aquí. Justament, les darreries de les cançons vives i cantades encara les ha pogut aconseguir i preservar l’Artur Blasco en el darrer mig segle.

Palmira Jaquetti, descendent d’una nissaga de campaners arribats d’Itàlia a la Seu d’Urgell el segle XVIII, nasqué a Barcelona, filla d’Ignasi Jaquetti Sardà, de la Seu d’Urgell i de Maria Isant Torra, de Vilanova de Meià, amb arrels a Lladurs, al Solsonès. Arrels muntanyeses, doncs, de Palmira Jaquetti i d’aquí ve, com diria l’Esteve Albert, amb qui tingué bona amistat, el fet de començar les missions de recerca per les terres dels seus avantpassats, missions que la guerra esclatada l’any 1936 van tallar de cop i, de forma extensa, per sempre més. Però ella mantindria el seu amor per la muntanya, expressat en moltes de les poesies que escriuria al llarg de la seva vida, i faria primer a Salardú i després i per sempre a Arties, a la Vall d’Aran, el seu niu estiuenc. Allà, en paraules seves: “Arrecerada en la nit tèbia, escolto les estrelles i em sento cantar el cor”. L’any 1974, quan feia 11 anys que la Palmira Jaquetti havia mort d’accident a l’edat de 67 anys, l’Esteve Albert va organitzar un homenatge justament a la Vall d’Aran, durant el qual es va posar una placa de record a la façana de la seva casa a Arties i una altra a l’Estanh Clòto de Baish, a la ribera d’Aiguamòg.

El cor de la Palmira Jaquetti cantava aquesta setmana en el capvespre davant l’església de Sant Pere de Sorpe, a les Valls d’Àneu. L’Elisenda Rué compassava el batec amb la mirada i amb la veu poètica viscuda per la Jaquetti feia molts anys a la mateixa contrada. La guitarra d’Izan Rubio parlava –volant per sobre de la Noguera Pallaresa– amb les darreres ullades de sol a la Solana de Buixerri, abans de fer el darrer repunt al capciró del Tossal de la Llosa. Els carreus antics i sagrats de Sant Pere paraven també l’orella i obrien el cor. Al costat, el clos del cementiri, amb el seu silenci, ens acompanyava. Hi érem en cos i ànima. No hi mancava ningú.

La sacsejada cultural –i ara parlarem de qui va fer possible que el cor cantés a Sant Pere de Sorpe dilluns passat– que va representar la creació del Consell Cultural de les Valls d’Àneu, l’any 1983, ja l’haurien volgut i desitjat altres indrets de la muntanya pirinenca. Cultura en la base i creixement social i econòmic. Van saber obrir els fonaments i pujar paret per bastir una entitat aneuenca amb guió plantat a Esterri d’Àneu però amb ressò més enllà d’aquelles valls. El Consell Cultural de les Valls d’Àneu, aquest “totterreny de la cultura pirinenca”, com el defineix el seu President i alma mater, Ferran Rella, no va dubtar i encara proclama sense por i sense embuts vetllar pel patrimoni artístic i natural, cultural al capdavall, i per fer-lo proper i posar-lo a l’abast. Si aquelles costes de les Valls d’Àneu les solquem per camins oberts a la penya segles i segles enrere, acompanyats dia i nit per la remor de rius i de barrancs, els camins que ha obert el Consell Cultural de les Valls d’Àneu són de la mateixa entalla i ja deixen sobre el país les seves traces per qui les vulgui resseguir: publicacions periòdiques, com les revistes de solera pirinenca Àrnica o Nabius; els Quaderns del Consell, amb monografies treballades i ben presentades; les noves iniciatives, com la represa Àrnica, ara de caire naturalista, tot agombolat per l’Arxiu Històric de la Valls d’Àneu, l’arxiu Fotogràfic i l’arxiu Videogràfic, consultables en línia; les manifestacions i aplecs culturals com l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu, el Dansàneu, avui festival de referència de cultures del Pirineu; la recuperació i restauració de patrimoni artístic moble i immoble, etc. Així agombolats, encara canta millor el cor. I que sigui per molts anys.