Lliçó apresa?

Han passat més de dos anys del moment que els responsables del projecte van decidir baixar del “núvol” el projecte d’edifici emblemàtic per a Andorra Telecom sobre el solar a l’antiga seu de la parapública, i a l’hemeroteca surt una Tribuna en aquest mateix espai, i amb la mateixa signatura, del juliol del 2018.

Cal recordar que la renúncia a aixecar aquell original monstre de vidre es va produir perquè el cost pressupostat de la construcció, d’entre 25 i 30 milions, va pujar a fins entre 40,6 i 60,4 –milions, i ja d’euros– entre les ofertes presentades a concurs per tirar endavant l’obra. Ja aleshores es va considerar inabastable i això que no havia arribat la segona crisi, l’econòmica, derivada de la pandèmia.

L’abandonament de la idea, absolutament lògic, no va evitar la despesa del milionari premi a l’imaginatiu guanyador del concurs, ni la de l’enderroc de la seu a l’avinguda Meritxell i la caserna central de bombers que havia funcionat fins aleshores, de tres milions més. I encara falta per comptar el cost total i final del lloguer dels locals on, des d’aleshores, funcionen “provisionalment” les oficines de la parapública, que a preus de mercat sumarà un altre bon pessic a les arques públiques.

Cal reconèixer el seny de les declaracions del ministre Torres fa pocs dies, quan anunciava –per fi, afegiríem– l’acord de fer un edifici diferent, “bonic però no singular”, definició que, passada per la traductora del llenguatge popular vindria a ser “digne, però funcional i prou”.

Diuen que corregir és de savis, però evidentment els que van assessorar sobre el cost que tindria el gran projecte aprovat abans, de savis van tenir ben poc.

Tanmateix, no cal lamentar en cap cas el que ja no té remei, tot i que a l’empresa de telecomunicacions li haguessin vingut molt bé –i de rebot, al Govern– aquests milionets en una conjuntura de macroeconomia tan negativa i de negoci tan minvat com han previst les mateixes fonts oficials de l’antiga STA –quina mania de canviar noms ja consolidats en la parla de la gent!–.

I el cas és que s’anuncia també ara un nou concurs d’idees per als arquitectes creatius, que així en abstracte no estaria malament, però que suposarà una despesa afegida més. Tot i que la presidenta del PS sembla molt exagerada en titllar aquesta nova convocatòria de “malversació”, semblaria que l’encerta en el fons perquè, si es renuncia a una construcció “singular” –eufemisme per no dir de cost desorbitat– amb el plec de bases del concurs per adjudicar l’obra ja s’hi podien incloure, també, els aspectes estètics perquè el resultat sigui d’acord amb les característiques urbanístiques de la zona, com també es llegia a les declaracions del ministre.

D’altra banda, aquesta convocatòria prèvia a la que ha de ser la d’adjudicació definitiva dels treballs d’edificació, a més de comportar el pagament del “premi” al projecte més “inspirat” segons les noves directrius, comportarà la continuïtat del pagament del lloguer de la seu temporal, amb tot el temps que continuï passant amb la resolució de les dues convocatòries, més el termini concedit per a la realització de les obres, sempre relatiu perquè massa sovint se supera, com se supera el preu amb els –també massa– habituals sobrecostos.

Temps era temps hi havia un cònsol major que sempre aconseguia per a les obres de la parròquia un escurçament de la durada i amb un estalvi sobre la previsió en el pagament final. No costa gaire d’entendre com obtenia aquests èxits aquell cap de consell comunal, sens dubte murri.

En fi, que està bé i és lògica la baixada del núvol, i més en els temps que vivim. No tant, però, això d’allargar els terminis i les despeses par arribar a la solució raonable, desitjada i definitiva.