De la culturalitat a la multiculturalitat

Avui començo amb una anècdota. Una ainista, a les colònies “De la muntanya a l’alliberament”, entra al cau mossèn per dir-me amb un to nacionalista andorrà:

–“La meva mare és argentina, el meu pare, francès i jo he nascut a Andorra”.

La felicito: –“Quin goig haver-vos pogut trobar tots tres a Andorra. Estima el nostre país!”

I segueixo amb un agraïment: Gràcies, Societat Andorrana de Ciències, de convidar-me a parlar dins el marc de la Universitat Catalana d’Estiu d’un dels temes que més m’entusiasmen: “Andorra i la multiculturalitat”.

Espigolo per a la meva Agenda els més daurats pensaments.

Jo he mamat la multiculturalitat del tarannà dels meus pares, pagesos de pura sang de la plana d’Urgell. “Treballa. No vulguis que et regalin res. El que compta és la cultura de l’esforç”, sovint el meu pare em sermonejava. I la meva mare, amb l’aigua més cristal·lina de la tendresa, completava: “Estima la terra on vius.” Els dos practicaven la multiculturalitat: el meu pare al cafè del Janet entre partida i partida de botifarra intercanviant maneres de cultivar la terra amb el Jep, el Roc, l’Armany... i la meva mare portant planter de flors de Bellcaire a Canillo, i de Canillo a Bellcaire gràcies a les generoses veïnes Celestina, Matilde, Lola del Toni... El mot cultura prové de cultivar, llaurar, passar el cultivador, adobar la terra, sembrar, regar i recol·lectar.

El bisbe Iglesias em va nomenar, l’estiu de 1966, mossèn de Canillo. Ben de pressa vaig ser conscient que si no coneixia la cultura d’Andorra, no la podria estimar i fer estimar. Em vaig apuntar al moviment CAMIC (Campament del M. I. Consell). M’acull el gran mestre i creador del CAMIC Pere Canturri, i em va regalar el seu llibre Andorra, el meu país per ajudar-me a ser un bon andorrà. Amb el seu campament vaig poder conèixer les muntanyes, les llegendes, les institucions... fins i tot, aprendre a fer ous ferrats a la llosa.

L’altra escola fou el Grup del Dijous, nom aconfessional. Saura, Escoda, mossèn, Maica, Agustí... fins a una quarantena de participants. La regla de joc dins la pluralitat era l’escolta, el respecte i el compromís de fer país per damunt de partits comunistes, socialistes, catòlics, sense credo.

El Grup Antropos de Pintat, Obach, Vila i el CES de Duró, madame Aleix, Garcia i Canals completaren la meva cultura andorrana dins d’una multiculturalitat. Gràcies a ells, vaig escoltar el Director del diari Le Monde a la sala d’actes de la Caixa de la plaça Rebés. Aquesta és la conclusió: “No puc estimar les altres cultures si no conec i estimo l’andorrana, i no puc estimar la cultura andorrana sense estimar totes les altres cultures.”

Servir és aprendre a conviure. Deia el General De Gaulle: “Amb una setmana de convivència residencial practicant l’esport i tallers de diàleg aixecarem la França deprimida per la Segona Guerra Mundial”. L’UCPA, que AINA acull cada mes de febrer, moviment reimpulsat pel qui fou el primer Copríncep francès que visita Andorra, en dona fe.

Bastim AINA. La casa fa la convivència i la convivència fa la casa. Amb una motxilla a l’esquena pujant als cims andorrans les cultures esdevenen una sola cultura. Les classes socials, els parroquialismes, els quatre ensenyaments... es diuen A d’amistat, I d’igualtat, N de noi i noia per ser el que un és i A d’Andorra, és a dir “AINA”.

El 19 de juny de 1982, en beneir i inaugurar AINA, es va profetitzar que “AINA serà una grandalla viva en totes les èpoques de l’any...” (Antoni Casal, cònsol major de Canillo); “AINA demostra ben palesament que Andorra evoluciona favorablement envers un interès pels infants del País...” (Òscar Ribas, cap de Govern); AINA serà una llar nacional andorrana...” (Joan Martí Alanis, bisbe Copríncep).

La dolça Mare de Déu de Meritxell, protectora de tots, la meva Confident, té AINA com a obra social, lúdica i educativa. Gràcies a l’agermanament amb la Mare de Déu de Sabart, patrona de l’Arieja, a la ruta Mariana Lourdes, Torreciutat, Pilar, Montserrat i Meritxell, als congressos de Santuaris de Catalunya i Balears, cada any a la primavera, i els d’Espanya, tots els anys a la tardor, i els Mundials cada sis anys, Meritxell ofrena la cultura andorrana i s’enriqueix de les altres germanes... perquè com va escriure Antoni Morell en l’article Civisme i Educació, “la cultura, el civisme es comença a aprendre en el mateix ventre de la mare. I després no és cap altra cosa que continuar... Cultura, civisme, sí, però per ser cívics hauríem d’aprendre tots –jo el primer– a ser persones. Oi?”

Què us semblaria interioritzar aquesta pregunta, cada un de nosaltres...? Quina seria la nostra resposta?