Desmais i carreteres

A Barcelona, a prop de casa hi ha un restaurant que dona a la zona comunitària d’uns apartaments. Des de la terrassa, on vaig sovint a dinar, es veu un desmai jove, de tronc encara estret, però ara a l’estiu amb les seves branques i fulles caigudes com una pluja, o un para-sol.

Al jardí de la casa dels meus pares a Andorra hi havia tres desmais. Altres cops he explicat que primer en van tallar un i al cap de bastants anys els altres dos perquè havien crescut molt: les arrels eren invasives i portava molta feina recollir les branques i fulles caigudes. Però com que ningú em va avisar, el dia que vaig arribar a casa i vaig veure que no hi eren el disgust va ser majúscul.

Ara, tot veient el desmai del restaurant, torno a sentir la nostàlgia dels primers desmais i sento com les fulles dels arbres, d’un sol arbre, et poden portar al passat com si fos un túnel del temps.

Proust va escriure sobre la recerca del temps perdut i va immortalitzar el gust d’una magdalena com a fórmula màgica per transportar-se.

Per mi, que he viscut tants anys a cavall entre Barcelona i Andorra, la carretera que uneix els dos llocs és plena de racons que són capaços de traslladar-me a moments de la meva vida.

Però si hi ha un espai que marca el mapa dels primers anys de la meva vida a Andorra és sens dubte la carretera general d’Andorra i les ramificacions a la Massana, Arinsal i Pal, i Ordino i el Serrat, així com les carreteres de terra fins als ports i els camins d’antics contrabandistes.

El territori és ple de llocs que em permeten reviure i recordar el passat, començant per les cues d’entrada i de sortida (aquestes encara no ens han abandonat); fins a les carreteres tallades per la neu.

Podria escriure una vida escampada a cada racó de la vall. El càmping del Damon, les bordes on anàvem a fer el ressopó, les nits estrellades a Aixovall, els racons del riu on ens banyàvem quan érem petits. Les hores extraviades, carretera amunt per la Rabassa. Esglésies romàniques on hi penjava el tabac. Camins de neu que semblaven no tenir fi i des d’on ressonava la veu de Leonard Cohen en els primers radiocassets instal·lats al cotxe.

Quan algun d’aquests lloc em desperta una bona sensació penso que vaig ser un privilegiat. Tots els que vam tenir la sort de conèixer l’Andorra dels anys seixanta i setanta vam viure un país i un poble que potser no ens mereixíem.

Retrospectivament, entre tots hauríem pogut fer les coses molt millor, segur. Però sempre he dit que tampoc li faig fàstics al progrés; ni de bon tros. El privilegi és haver-ho viscut i poder-ho explicar.