I ens mirem als ulls

Les formigues fan uns ulls grossos i mireu si són petites. Les formigues se saluden amb la mirada i amb el repicar d’antenes que mouen sense parar quan troben un escampall de grans de mostassa o de blat madur. Les formigues es miren als ulls i fan comunitat, treballant, anant adelerades i tornant carregades cap al formiguer. Les societats de les formigues són felices i es guien per la llum del sol. El seu ritme és natural, com el de les primeres societats prehistòriques. Els ulls dels nostres avantpassats paleolítics també eren grossos, per així poder allargar la vista uns quants centenars de metres enllà, a l’altre costat de riu, a l’altra riba, per on passejava la daina o la cérvola elegant. Els ulls de daina són els ulls grossos i dolços, de mirada de mel. Les daines tenen una mirada amorosa, malgrat semblin esquerpes de cos i quan s’allunyen a saltirons. Bé, més que a saltirons, a gambades, com les deu mil camades del majoral fetes amb un salt totes plegades allà a dalt de la muntanya del pessebre. Les ovelles també acostumen a fer els ulls grossos. Les ovelles del pessebre i les ovelles dels ramats. Si en els caminois de serradures i de terra ben posada a raig amb la mà i atapeïda amb els dits hi passegessin també les formigues, ens semblaria encara més una joia viva com ja és. Però el pessebre el fem a l’hivern, embolcallats pel Nadal, i sabem prou bé que les formigues a l’hivern s’estan al formiguer, en un son dolç i llarg, alienes a allò que passa tres o quatre pams sobre seu.

Pels carrers pavimentats amb ciment o amb asfalt, anem amb la mascareta posada, com un morrió que priva de veure’ns la boca i el nas. Ni llavis ni seducció de paraules directes i a doll. Alcem la veu per fer-nos entendre a l’hora de demanar una cosa. I ens estem de fer-nos abraçades i petons en trobar-nos, capolant així un dels més entranyables costums que tenim com a espècie humana. Però si ens privem de donar-nos la mà i del ritual de saludar-nos pell amb pell, no deixem de mirar-nos als ulls i obligadament ho fem encara més. Ves per on, el virus que ens envolta invisible i ens marca cercles infranquejables com si fossin cadenes de presó, ens fa mirar al ulls, ens fa dir coses amb la mirada. La mascareta ens cobreix mitja cara, però ens deixa els ulls lliures i a punt per dir-nos coses sense articular paraula. Amb la mirada es pot dir tot o gairebé tot, sigui bo o dolent, sigui motiu de joia o de tristor.

Potser gràcies a aquestes mesures de protecció enfront el virus, retrobarem el saber mirar-nos als ulls a l’hora de ser davant per davant d’una altra persona. De manera obligada, ara no veurem com ens estrenyen la mà mentre miren cap a un altre cantó, que és una de les maneres més poc elegants de saludar. Ara hi ha la mirada directa, els ulls comunicadors, el vaivé dansaire de la formiga, l’esguard seductor de la daina, l’alegria humana manifestada amb els ulls a qui corresponem també amb una mirada de complicitat franca i ben intencionada. El virus ens farà ser potser més individualistes, més casolans, més concrets en l’espai vital que ens envolta, però alhora ens permetrà activar els ancestrals ressorts comunicatius que portem en el nostre codi genètic, com si reprenguéssim antigues maneres de fer més primigènies i connaturals que les incorporades en les noves societats tan decantades cap a l’artificiositat virtual.

En aquests nous temps de convivència, anem pel carrer i ens mirem als ulls en saludar-nos. Bon costum. Lluny d’aquell mirar de costat, de reüll, de qui en fer-li un retrat només donar mitja cara i no mira la càmera, com amagant-se, com si tingués l’ull distret. Mireu si n’ha de ser de suggestiva la mirada, coneguda o anònima, que han augmentat els tractaments estètics de parpelles i celles i han baixat i molt els de retocs de llavis i galtes. No fos cas que ens atrapessin amb la franja visible de la cara desprevinguts i ens veiessin la lletjor i l’aura ullerosa i endormiscada. Els miralls ens poden dir lletjors i ens poden fer retrets i som lliures d’escoltar-los o de girar-nos-hi d’esquena. Perquè, ben mirat, som amos de les nostres mirades i davant d’un mirall hi cap la temptació d’enganyar-nos a nosaltres mateixos o de ser-nos francs. Si la mirada ho diu tot, si revela l’estat d’ànim i fins i tot té tanta força per provocar por i odi i també estima i amor, deixem que ens sigui la millor eina per dir-nos bon dia, per saludar-nos, per acompanyar aquests temps en què maldem per cercar respostes lluny i ens oblidem que ben a prop, en els ulls amics, en els ulls amables, en els ulls tal vegada enyorats, hi ha la clau de volta que sosté la porta per on entra bona part de la nostra felicitat.