A la Cortinada

Els directius de la Federació de la Gent gran del país (FGGPA) van (vam) gaudir d’una jornada molt especial i grata amb la visita a la Cortinada i, més concretament, a cal Pal, la vella i gran casa situada en aquest poble d’Ordino.

Esther, la gran coneixedora que rep i glosa per al visitant les característiques i història de l’edifici, explica que està documentat des del 1347 i això el cataloga com una de les cases mes antigues que es mantenen en peu al país, aleshores habitada per l’Escoter, fins que el 1435 la va adquirir i habitar Joan Pal, el primer del cognom que hi ha quedat per a un conjunt que, al llarg dels temps, de segles, ha anat creixent amb noves dependències i s’ha anat enriquint amb restauracions.

Comprada finalment per Serafí Reig, de la nissaga encampadana, la filla i pubilla, Maria, l’ha convertit en museu i l’ha obert gratuïtament a les visites. Això sí, cal consultar dies i horaris d’obertura i aconsellen reservar hora perquè el recorregut pugui ser més dilatat i il·lustratiu.

Fins fa poc s’hi podia veure una mostra de l’arquitectura de pedra seca, tan abundant en marges de les feixes d’arreu i en edificis menors, com ara corts o bordes. Aquests dies el contingut s’ha renovat i ara hi ha tot un seguit de recreacions escultòriques d’un altre element abundant en el paisatge urbà nacional, com són els estripagecs, creats per Pere Moles en múltiples formes, materials i branques de les arts plàstiques.

Tot i que fos buida, però, pagaria la pena descobrir les característiques i els canvis introduïts en aquesta casa, més gran i antiga que Casa Cristo d’Encamp, aquí multiplicada i encara amb més valor per conèixer la manera de viure dels avantpassats.

Caminant pels carrers camí de la casa, en aquell dia per sort esplèndid de sol i temperatura agradable, hom anava a ensopegar amb una altra casa i amb un altre nom històric: Galoxa.

Esther ens diria que n’hi ha dues, de cases Galoxa, al poble. I el primer que pensa l’observador és que els propietaris i ocupants no han tingut recança a donar-li el nom de la suposada bruixa potser més famosa, i amb fets confessats més propers als del barroquisme de les sorginak basques de Caro Baroja i Barandiaran que la resta de jutjades en aquestes Valls al llarg de dos segles, del XV al XVII.

Potser caldrà recordar que la prova definitiva per al veguer o –de vegades els dos veguers- que jutjaven en Corts aquelles dones dissortades era la confessió. Gairebé sempre arrencada sota tortura.

La Maria, que era el nom de pila, va començar negant totes les acusacions dels veïns i veïnes que feien de testimoni de la “fama pública i notòria” de bruixa que tenia fins que posada al “potro” i apretat el garrot dels pits ja no va poder resistir. Això sí, va demanar que li prengués la confessió el veguer de la Seu, i no el francès, que havia començat el procés.

I aleshores es va deixar anar, allà a la casa de la Vall, influïda molt probablement per les mateixes preguntes dels interrogadors, a la vegada represes d’altres casos d’arreu. I va admetre el renec de Déu, la verge i tots els sants, les relacions carnals amb el mateix diable, els emetzinatments de noies, nois i nens, fins i tot l’intent no aconseguit de segrestar algun que altre nadó per als sacrificis rituals i fabricació d’ungüents i metzines...

La sort li estava cantada i el tribunal civil –de la Inquisició només n’ha documentat un cas d’andorrana, la Toneta d’Escaldes, que va sortir absolta- va dictar la pena de mort en la forma habitual per a la instància: penjada, “sobre la borda de Soler, a l’obac, davant la farga”.

I així aquell matí i migdia a tocar de la Diada nacional va quedar ple per al record de història, monument, art i paisatge, que també La Cortinada n’ofereix, de bones vistes, diverses i abundants.