Un abans i un després

Quan al cel hi ha cabretes a la terra hi ha pastetes. Diumenge 9 d’agost. Al cel no hi havia cap cabreta, però en un tancar i obrir d’ulls, amenaçadores nuvolades estaven creixent molt ràpidament pel nord de la vall. Massa prop començava també a sentir-se grunyir el tro. Ara per ponent, després per migjorn. Semblaven trons de xafogor. Així ho pensava recordant els meus pares comentar-ho en similars circumstàncies, a l’escoltar el ressò de la tronada i no veure primerament l’espurna centellejar del llamp.

Dos quarts de dues. Ja estàvem dinant. Des de feia deu minuts dessota l’aixopluc d’una pèrgola tremolosa per la suau força d’un ventijol prou fresquívol. Com si fos l’avanguarda d’un canvi proper de temps. Entretant, la família i uns amics, prosseguíem deleitant-nos amb la generosa manduca que havia preparat amb molta cura la mestressa de la casa.

El més menut d’entre nosaltres, el petit milhomes, molt cançoner a l’hora dels àpats, i com sempre xerrant com una mallerenga, pressuposo que s’hauria adonat del desassossec que des de feia estona teníem els més grans, perquè de cop m’esguarda fixament i diu; tranquils, solament hi ha un 20% de probabilitats de pluja. Màxim 25%. És palès, adés d’asseure’s a la cadira per menjar, havia tafanejat l’aplicació del temps en el telèfon intel·ligent de sa mare.

Somric sense donar-ne mostres visibles i li recordo que espavili perquè, de manera freqüent, aquestes modalitats informatives fan una funció de si l’encerto l’endevino. Vinga! Afanya’t que no tardarà a ploure i tu encara ho tens tot al plat. Si t’afanyes, igual et trobes amb un obsequi. De nou se’m queda mirant de fit a fit i pregunta; de quants euros estem parlant? Riallada col·lectiva. Quin element. Qui ha parlat d’euros? La riallada fou breu ja que quatre gotes d’avís i una terrabastada d’aigua se’ns ve a sobre, fent del jardí un rierol. Plovia a bots i barrals i encara l’aplicació del mòbil assenyalava el 20%. I pensar que molta gent no sap fer un pas, per no dir un pet, sense haver consultat anteriorment l’aplicació de llur mòbil per decidir el que cal fer.

Estàvem ja recollits a l’interior de la casa, en un acollidor menjador quan sento algú que diu: tot té un abans i un després. Una de tantes d’aquestes frases que darrerament estant de moda. Feia mesos, continua dient la mateixa veu, que no havia contemplat un matí com el d’avui, amb un cel tan transparent i blau, i ara, a tocar les tres de la tarda, necessitem de la llum artificial per veure el que fem sota la negror de la tempesta.

Realment tot ha tingut i tindrà un abans i un després. N’hi ha hagut de molt remarcables que ens han canviat la vida. Alguns han passat desapercebuts i d’altres que no afecten fins que no s’escau. Podem fer memòria i sospesar l’entrada a les llars de la TV. L’ensorrament del mur de Berlín o de les Torres Bessones a Nova York. L’arribada de l’euro a les nostres butxaques. La globalització. La dèria actual del mòbil, que ha transformat qualsevol condicional en un imperatiu. Ens té la ment descontrolada i ofuscada per omplir impulsos innecessaris.

Continua l’esplai mentre un altre comensal diu amb sarcasme; amb Jesús home, també hi va haver un abans i un després. I ara, a què bé això? Contestem a l’uníson. No, no és una broma. Jesús parlava l’hebreu judaic o l’arameu, però et trobes amb conductes de gent específica que la seva vanitat els fa creure que Jesús parlava en castellà. No diguis ximpleries. Es dubta inclús que parlés el grec. Això ho dius per alguna raó concreta? Doncs mira, la setmana passada vaig haver de desplaçar-me a Barcelona per recollir uns documents en una oficina estatal. La persona que estava a la recepció, al sentir que jo deia “bon dia”, es va girar plàcidament i em deixa anar “en cristiano por favor”. Punyeta, si que comencem bé. Vaig dir-me a mi mateix. Aquest deu ser dels totalitaristes que creuen que en el món només existeix un idioma. Com si ser cristià tingués alguna cosa a veure amb el castellà. Rialla estrepitosa. Segur que els veïns de l’altre costat del carrer l’han sentit.

La tamborinada estava minvant i ja es veien petites clarianes a l’horitzó però, sí que és cert, tot té un abans i un després. En acabar la covid-19, si mai acaba, veurem que ens precedeix, i de la mateixa manera i haurà hagut un abans i un després.