La crisi de la Covid-19: dificultats i oportunitats

Encara és d’hora per avaluar l’abast de la crisi econòmica desencadenada per la pandèmia del SARS-CoV-2 i segur que no seran poques les empreses i els sectors de l’economia que trigaran un temps llarg a recuperar-se. En canvi, sí que podem veure alguna de les conseqüències positives d’aquesta crisi, especialment pel que fa a l’evolució de les mentalitats i a la predisposició de diversos actors econòmics per encarar algunes de les assignatures que fa anys que teníem pendents.

Qüestions com la diversificació de l’economia, la transformació digital, la sostenibilitat o l’aposta per la qualitat i la innovació estan avui molt més presents que fa sis mesos en l’agenda de moltes organitzacions públiques i privades.

Seria ingenu veure les crisis econòmiques exclusivament com un factor de transformació en positiu, perquè aquesta crisi –com qualsevol altra– comportarà dificultats serioses a moltes persones. No es tracta de negar la duresa de la situació. Però a la vegada tenim el deure de buscar l’oportunitat en el si de la crisi, especialment si aquesta oportunitat implica dur a terme aquelles transformacions que ja eren necessàries abans de la crisi i que ara s’han convertit en inajornables.

Sense voluntat de ser exhaustiu, resulta relativament senzill fer una llista d’aquelles assignatures pendents que ara haurem d’abordar sense excuses. La primera és diversificar la nostra economia amb sectors que siguin menys dependents del turisme. Arreu hem vist com aquesta crisi afectava de forma especialment intensa el sector serveis i com, en canvi, els sectors industrials –i en concret aquells que aporten més valor afegit i es basen més en la innovació– no en sortien tan mal parats. Per tant, aconseguir que Andorra disposi del marc normatiu i fiscal per desenvolupar projectes d’aquest tipus esdevé ara més important que mai.

Una segona lliçó que fa temps que hauríem d’haver aplicat, i que ara sembla que aplicarem de grat o per força, té a veure amb la transformació del nostre model turístic, del qual en depèn també –en gran part– el nostre sector comercial: potenciar la qualitat per sobre de la quantitat, preferir l’excel·lència a la massificació, atreure visitants d’alt poder adquisitiu, evitar una cursa de preus a la baixa... Tot això que fins fa poc semblava poc més que un catàleg de bones intencions, ara és la realitat del sector turístic. Tindrem temps per analitzar-ho amb calma, però la recent temporada d’estiu ha servit per desmuntar alguns tòpics molt arrelats i aixecar algunes barreres que durant anys ens havíem anat posant.

Una altra gran assignatura pendent és la de la transformació digital: i això val tant a l’hora de garantir el futur del teixit empresarial ja existent, com a l’hora d’incentivar l’aparició de nous projectes i noves iniciatives. El confinament, primer, les mesures de distanciament social, després, i l’expansió del teletreball, ens han obligat a entrar –sovint a empentes i rodolons– en un procés de canvi que fa anys que hauríem d’haver dut a terme. Des del sector privat sí, però molt especialment des del sector públic. La digitalització de l’administració ha de ser la punta de llança d’un procés encara més profund, en què el sector públic sigui facilitador dels canvis i no un entrebanc, com passa massa sovint.

I per acabar –ja que he dit que la meva voluntat no era ser exhaustiu– la situació actual també ens portarà irremeiablement a buscar diferents fórmules de finançament de la inversió pública. Ja fa anys que vam deixar enrere el paradigma d’un creixement sostingut –i insostenible– del deute públic; i, a la vegada, la crisi econòmica vinculada a la pandèmia ha obligat el sector públic a fer un esforç financer important.

Tot i així, la transformació que Andorra necessita passa necessàriament per una política d’inversions que acompanyi aquesta estratègia: d’inversions en equipaments, evidentment, però també d’inversions en infraestructures, que continuen sent molt necessàries. El desenclavament geogràfic d’Andorra és una assignatura pendent que no podem deixar al calaix amb l’argument que la caixa està buida. Caldrà ser imaginatius i pensar en fórmules de finançament com les concessions administratives que, a la vegada, també poden generar nous sectors d’activitat. Precisament, del contingut del pla d’acció Horitzó 23 (H23) que el Govern ens ha presentat aquest estiu la part més feble i menys imaginativa és la referida a les inversions públiques. Més enllà de prioritzar uns equipaments o infraestructures per davant dels altres, també caldria incloure en el debat les modalitats de finançament d’algunes d’aquestes inversions.

Per a la iniciativa privada i des del sector públic venen uns temps interessants, en què haurem de repensar moltes coses. Per això des de la CEA posarem properament en marxa uns debats que donaran veu a l’empresariat a l’hora de dibuixar les línies d’actuació de l’escenari posterior a la irrupció de la pandèmia.

No voldria acabar aquesta reflexió sense certa nota d’optimisme: és cert que la situació actual ha posat de manifest que tenim bona part dels deures per fer. Però no és menys cert que la gran majoria de qüestions que, al llarg dels darrers anys, havíem identificat com a prioritàries formen ara part de la recepta que necessitem per fer front al nou escenari. I, a més, són qüestions en les quals Andorra té camí per recórrer i té el potencial per fer-ho.

*Gerard Cadena Turiella

President de la Confederació Empresarial Andorrana