Pluja de cultura

Plou a les capcines dels arbres, a les afilerades rengleres de pollancres i a les espesses branques dels verns. Reben la pluja refrescant, netejadora. També plou al cap del carrer, a les cantonades fetes amb la mirada de pedra i records de veus. Plou als cortals antics, a les bordes centenàries. Els seus llosats s’abeuren amb la pluja per lluir quan els raigs del sol vinguin a eixugar-los. Plou també a tocar de casa, davant el portal, a la vorera de l’altre costat de carrer. Aquí la pluja, més propera, fa com si volgués entrar a casa, sense atrevir-se a demanar entrada però saltironant suau, sense fer cap soroll maldestre. Plou als horts, mig despullats ja, mig vestits amb les esfilagarsades mates que es comencen a mustigar, a mustir com cada final d’estiu escoltàvem dels padrins. Ara a ells la pluja els plou als cementiris, i potser la senten, o potser recorden el seu caure, la seva frescor.

Plou i desitgem que plogui. Ja es fan rovellons i ens sembla que era ahir d’aquell: “Ja han florit els lilàs?”, de la Maria Marquet dit des del clos temporal obligat per la pandèmia ben encetada la primavera. Arribarà la tardor d’aquí a tres dies i no sabrem si l’estiu és passat o tot just ens ha visitat d’esquitllada, quiet i amagat, poruc de fer-nos massa gola de voltar i d’anar a passar l’estiuada en terres encara mai sotjades. La quietud d’aquest estiu ha estat com la quietud de la migdiada, notada a flor de pell, íntima, reservada. L’estiu vinent retornarà a galop del vent, amable, curial, seductor, fent dringar les campanelles, enlairant tocs de tenora i deixant anar a estones avivats sons de flabiol i tamborí.

Plou i aquesta pluja bona ens hauria de dur saó per la cultura, assedegada i resseca la teatral, la cinematogràfica, la musical, les arts plàstiques, la dels conjunts orquestrals i la de les cobles. Potser la cultura dels llibres, del llegir, la cultura propiciada per la lectura, la sabem més viva i tot encara, perquè el virus aquest ens ha obligat a fer desert, a pensar, a repensar-nos, i ho hem fet i ho fem recolzats en el coixí de la literatura. Els llibres, les revistes, els diaris, per aquest ordre o en ordre invers; els diaris, les revistes, els llibres. Llegir ens ha permès i ens permet assolir fites de coneixement, iniciar aprenentatges, amarar-nos de sentiments, volar desperts en somnis. Gràcies als llibres, a tota lletra escrita, el temps s’omple de bones sensacions i ens convida a tenir la ment desperta.

Volem que plogui encara més per la cultura. Sabem prou bé que hi ha projectes culturals que rebran de valent clatellades degudes al virus aquest. Els diners fan falta a centres de salut, hospitals, laboratoris, residències geriàtriques i l’aixeta del bot de la cultura no deixa anar pas un raig abundós. Si el rajolí arriba a omplir un got i dona per tastar la collita nova ja ens podrem sentir satisfets. Així que pluja i saó perquè la cultura troti i salti d’una ribera a l’altra, d’un indret a altre. Cinema, teatre amb pujada i baixada de teló, exposicions d’art, concerts alats i lliures, sardanes a la plaça. No podem pas deixar que se’ns morin tantes bones hores i diades culturals, pal de paller que dona sentit al viure i omple de valors el conviure. Pluja per la cultura del cel o d’on sigui. Si cal, sortirem amb una regadora i farem sortir els càrrecs polítics també amb una regadora a la mà i a regar la cultura, a donar-li aliment, a mantenir-la en bon estat. No podem deixar que la secada que pateix el món cultural sigui crònica i s’allargui en el temps, perquè quedarà desnerit i raquític.

Volem que la cultura bategui, que ens envolti, que ens sigui “el port de salvament”, com deia mossèn Cinto Verdaguer. Els colors, els sons, les traces, la lletra i el seu sentit, alimenten tant o més que qualsevol vitamina, i poden ser servides a taula com el millor dels banquets i tingudes com la més temptadora i gustosa llepolia. L’alerta del món de la cultura per evitar que es tanquin sales de cinema, sales de teatre, sales de música, sales d’exposicions, circs i àgores culturals de tot tipus, mereix una resposta unànime, compromesa. L’actitud militant que degut a la crisi revinguda per culpa de la pandèmia, és una obligació personal i individual, ha de ser també activa en les institucions i s’han de saber establir les indicacions per desenvolupar actes mantenint la prevenció i la seguretat sanitària, perquè altrament l’ofec i la sensació de pèrdua i de vitalitat de la cultura i de la gent que la fa possible i s’hi guanya la vida arrossegarà tot allò que en depèn directament i allò que hi va lligat, que no és altra cosa que un entorn vital amb components d’humanisme i de coneixements, de valors transmesos generació rere generació i de nous horitzons, sempre suggestius i enriquidors.