Respira país, respira

Arquitectes, canalla, escombriaires, gent jubilada, gent treballadora, guàrdies urbans, pagesos, poetes, urbanistes. Posats aquí en ordre alfabètic i imaginats disposats a aportar les seves propostes per contribuir a fer respirar el país i evitar el perill d’ofegament pels edificis alts que tapen el sol. Quedar un dissabte al matí a la plaça de l’STA, el Servei de Telecomunicacions d’Andorra –rebatejat, com tants altres ambients comercials, amb pulcre però innecessari i fins a un punt ridícul anglicisme–, i fer debat fluid encaminat a salvar els espais oberts de dins de les viles i els pobles. Allà, a la plaça on hi havia d’anar l’edifici The Cloud, la claror del sol i el tros de cel ample i net ajudarien a establir unes propostes i uns pactes comuns referents al creixement urbanístic d’Andorra. Un matí d’àgora destinat, o si voleu, invertit a fer el país més respirable i tranquil. Ben segur que sortirien idees i aportacions senzilles i elegants, barates de realitzar, que podrien ser posades en pràctica en poques setmanes, sense haver d’esperar temps de redacció de costosos projectes i més temps encara per fer-los realitat. Seria un matí de dissabte fet a mida humana, on la paraula i l’enraonar farien costat al cafè amb llet i al diari. Un matí de dissabte aprofitat en bé del país.

L’anunci de la voluntat de bastir un laboratori epidemiològic a Andorra i justament d’ubicar-lo on havia d’anar The Cloud té dues cares, la bona i la dolenta. Bona és la iniciativa de dotar el país d’un laboratori nacional d’epidemiologia, com va anunciar el cap de Govern en el discurs d’orientació política celebrat dimecres passat, proposta lligada ensems a la creació d’un parc tecnològic; però enfocar una altra vegada la mirada a l’espai on s’hi volia alçar aquella baluerna d’edifici és anar directe un cop més a ensopegar amb la mateixa pedra, a fer un altre tort descomunal. Es pot entendre el capteniment de l’executiu a fer rendible un terreny que li ha xuclat per l’aigüera molts milions d’euros i ara mira de fer mans i mànigues per recuperar la mala inversió, que això va ser en realitat voler ensorrar l’edifici dels bombers i engiponar un edifici modern i espectacular a desdir, que fora la miroia de turistes i convertiria Andorra la Vella en destí indiscutible de moda. Una mala inversió econòmica, parlant en termes empresarials, i una mala i desgraciada pèrdua d’un edifici –el de la caserna dels bombers– que hauria pogut allotjar el Museu Nacional (per cert, ara ajornat altra vegada pel context de la pandèmia), sense el qual Andorra com a país va coixa. Però el mal ja és fet i ara aquell indret és una plaça i fa la funció de plaça: lloc de trobada i de vida col·lectiva, lloc de convivència, lloc obert on respirar i eixamplar la vista enmig de la trama urbana de carrers i vials per al trànsit rodat. La crida ciutadana per evitar construir-hi de nou, l’ha d’escoltar el Govern i l’ha d’escoltar igualment el comú d’Andorra la Vella. Quan es tracta de relíquies, i la plaça de l’STA és una relíquia d’espai obert a l’atatxonada Andorra, ens l’hem de mirar i tractar amb respecte i cura. Perquè si mai arriba –i Déu no ho vulgui– el dia en què a Andorra i les Escaldes, per mirar el cel, haguem d’estirar el coll com una girafa, colgats de façanes i sense un pam de terra, ja no dic amb verd i arbres, sinó prou ample per no sentir-nos-hi ofegats, aleshores tot seran planys i retrets per haver convertit la fondalada en una aglomeració urbana que no li escau ni li convé. I la gent, faltada d’aire i de cel, fugirà costes amunt, cap a les parròquies altes a respirar millor amb pulmons, ulls i esperit.

La lliçó de l’afer The Cloud, tan evident i doblement alliçonadora, hauria de fer reflexionar els caps pensants dels despatxos administratius. Haver perdut bous i esquelles pel camí és una advertència, un signe dels temps que cal saber interpretar. Tornar ara a voler fer anar el carro pel pedregar amb un projecte de parc tecnològic encabit en aquell espai que ja gaudeix de ser considerat com a plaça és un demèrit, un sense sentit i un voler fer entrar el clau per la cabota, picant entossudits, esbufegant, vermells de rostre i fins arribar a la ira malsana. I això no li convé pas al país. El país ha de respirar tranquil. N’hi ha prou de llocs fora del nucli d’Andorra la Vella per posar-hi el parc tecnològic, el laboratori epidemiològic i l’anomenat recinte multifuncional. I encara seria l’oportunitat per emprendre obres d’edificis fugint de l’estètica monumental i adaptar-los a l’indret i amb unes línies agradables i funcionals per dins i per fora. Per això aniria tan bé una trobada de poble un matí de dissabte a la plaça de l’STA per parlar-ne. A la plaça de l’STA o a la plaça del Poble, una de les millors pensades sorgides d’aquella Andorra la Vella de començament dels anys vuitanta del segle passat, que se sabia capital del país, i feia olor de modernitat i feia per passar de la vella a la nova Andorra, però encara tenia el seny i el sentit comú en fer les coses, seny i sentit comú avui en dia voltant mig desorientats i que caldria tornar a retrobar. Que des del cel, el recordat Joan Samarra, artífex com a cònsol de la plaça del Poble, ens hi ajudi.