Luis Suárez

No acostumo a parlar gaire de futbol, però ho faig de tant en tant per escriure sobre l’FC Barcelona, quan penso que l’ocasió s’ho mereix.

Aquesta setmana amb l’adeu de Luis Suárez, com a culer em dol no sols la manera com s’ha fet, sinó també haver prescindit d’un jugador que encara podia aportar molt al Barça. Que Suárez no estava en el seu millor moment? És possible, però sols jugant 30 minuts podia marcar més gols que d’altres fent-ho tot el partit. Home revulsiu, suplent de luxe o el que vulguis... amb la quantitat de partits que hi ha cada temporada, Luis Suárez tenia lloc de sobres al Barça per acabar la seva carrera en aquest club. Un jugador que és el tercer màxim golejador de la història de l’FC Barcelona i que ha estat tractat de manera increïble.

Hem regalat un jugador a un equip rival a la lliga espanyola, i possible rival a Europa, amb quin argument? Reduir la massa salarial, quan ha cobrat la meitat del que tenia pactat? Absolutament ridícul.

Per acomiadar-lo d’aquesta manera, millor si s’hagués quedat, encara que no ho jugués tot. No vull ni pensar en els pròxims enfrontaments amb l’Atlètic de Madrid en els quals haurem de patir-lo com a rival.

Luis Suárez va arribar al Barça després d’una sanció per una mossegada a Giorgio Chiellini al Mundial del Brasil (2014), va saber esborrar d’immediat la seva mala imatge i sempre ha estat agraït al Barça per confiar en ell.

En els sis anys que ha estat aquí el seu comportament ha estat exemplar. Bon jugador, compromès; sempre recuperant-se el màxim de ràpid de les lesions i company inseparable de Messi, una parella de davanters que la temporada 2014-2015 va ser capaç de marcar cent gols. Una barbaritat.

Luis Suárez no ha estat mai polèmic, ni violent. Tot al contrari, compromès i lluitador. I en l’esfera pública és un personatge tranquil, com Leo Messi.

Una pena, que no s’hagi sabut valorar, ni buscar-li a can Barça el final que es mereixia.

El 2020 ha marxat Suárez i el 2021 ho farà Messi. És evident que els jugadors passen i que el Barça quedarà. Ningú és mes important que l’entitat; afortunadament tampoc els seus dirigents. Però, pitjor, ho repeteixo, no es podia haver fet.

Per acabar. Després de les meves paraules sobre Suárez, m’imagino que no faltaran les dues crítiques de rigor. En primer lloc, la famosa locució llatina del panem e circenses que em recorden quan surt el futbol a la palestra i, en segon terme, la coneguda cançó que l’FC Barcelona no és un club andorrà. En soc conscient, però tot i així de vegades m’agrada parlar de la pilota que roda fora del Principat.