Lucidesa i compromís del pare Raguer

Setanta anys enrere, les coses, les circumstàncies, eren molt diferents a les d’avui als carrers de Barcelona. La primera dècada de la dictadura franquista finalitzava amb la resignació de veure com l’Europa vencedora contra el nazisme alemany i el feixisme italià deixava fer la viu-viu al general Franco, allunyant-se cada vegada més la suposada invasió salvadora que a través de la ser­ralada dels Pirineus hauria retornar la democràcia a Espanya. Els motius de la no intervenció van ser més econòmics –els llast de penúria de la Segona Guerra Mundial– que no polítics i l’autarquia espanyola, a mig gas, però sense parar la marxa, va establir una base industrial a redós de la qual va florir una classe obrera treballadora, instal·lada a les ciutats i base del creixement metropolità de Barcelona. Una classe treballadora que es guanyava el pa a les fàbriques i era sotmesa a unes condicions de treball dures i sovint abusives, davant les quals poca cosa podien fer sense el suport extern d’associacions sindicals, prohibides com eren, i lleis que vetllessin pels drets laborals. En aquest ambient, la vaga dels tramvies de Barcelona de començament de març de 1951 va representar la primera sacsejada al règim de Franco viscuda als carrers de la capital catalana. Aquella mobilització, que això fou més que no pas una vaga entesa com deixar de treballar, perquè va consistir a no agafar els tramvies en protesta per l’anunci d’increment del bitllet, va provocar la destitució per part de Franco de l’alcalde de Barcelona, José María Albert Despujol, i del governador civil, Eduardo Baeza Alegría, el primer per haver estat massa tou durant els quinze dies que va durar el boicot als tramvies i el segon per haver estat massa dur amb les càrregues al carrer, més mal vistes pels ulls de l’opinió internacional que no pels propis ulls del règim.

Ernest Raguer, que aquest era el nom del que més endavant seria el pare Hilari de la comunitat benedictina de Montserrat, va ser detingut a les primeries de la vaga dels tramvies, en la qual va participar també el Sergi Mas, de 20 anys, en la seva època d’estudiant d’arts i oficis amb el mestratge de Frederic Marès i que ben aviat faria per deixar l’encotillada Barcelona i arribar a la frescor d’Andorra. L’Ernest Raguer tenia aleshores 22 anys i feia el servei militar. El fet de ser detingut i trobar-li a la butxaca una octavilla de crida a la vaga d’agafar el tramvia, li va suposar set mesos de presó al castell de Montjuïc, on va tastar la repressió física i moral i en sortir va restar dos anys en arrest domiciliari. Allà tancat a la presó va desvetllar-se-li la crida sacerdotal i tres anys més tard, l’any 1954, ingressava al monestir de Montserrat, on hi passaria la resta de la seva vida, salvades les estades a Medellín (Colòmbia), de 1962 a 1972, i les més properes de la primera dècada del segle XXI al santuari del Miracle (Solsonès).

El pare Hilari Raguer tenia una mirada directa que podia semblar, darrere aquells ulls blaus, segons com intimidatòria. La rialla i el somriure, però, aviat deixaven pas a un home de diàleg, de bon humor i d’idees clares. La vida monacal i les hores dedicades als estudis de teologia i les dedicades a estudiar l’església catalana en els temps de guerra i postguerra civil no li permetien anar-se’n per les branques. Deia la veritat i volia que aquesta fos dita, reclamant memòria pels eclesiàstics assassinats pel bàndol roig i a l’ensems reclamant les disculpes de la jerarquia pels lligams idolàtrics amb el bàndol guanyador. Gràcies a les seves investigacions en arxius i espigolant de viva veu, les fosques tenebres de mort i repressió inherents a la guerra i a la dictadura, es veuen esbandides i a plena llum podem llegir-les com a fets, com a certeses, deixant de banda feridores malvolences i vaporoses suposicions.

La lucidesa mostrada pel pare Raguer, visualitzada en publicacions i en pròpies manifestacions en mitjans de comunicació diversos, val per tenir una aproximació més fidel a fets passats sense el coneixement dels quals les ferides entre germans queden obertes i exposades. I de la lúcida visió en resulta un compromís social i ètic, del qual el pare Hilari Raguer mai va defallir. Un compromís vers el poble català, vers la persona humana en definitiva, entonat des de la fe i el compartir cristià, fet ben palès en la comunitat benedictina. I del compromís social al compromís polític. La seva tesi doctoral: La Unió Democràtica de Catalunya i el seu temps (1931-39), centrada en el partit que van fundar gent de vàlua com Carrasco i Formiguera o Coll i Alentorn, amb els postulats de la democràcia cristiana, ens fa veure precisament com la qualitat humana, l’honestedat i el compromís social són base de justícia i valors per bastir en positiu i que, al contrari, en perdre-les pels camins de la supèrbia i la descaradura ensorra els anhels comuns més avall del no-res, com precisament ha passat no fa gaires anys amb la pròpia formació política d’Unió Democràtica de Catalunya.

Que la lucidesa i el compromís manifest del pare Hilari Raguer, de la mà dels seus llibres, dels seus escrits, de la seva recerca de la veritat, de la seva veu, ens el facin recordar.